El propòsit d’aquesta columna és fer una breu reflexió sobre algun dels temes empresarials i financers que han marcat la setmana – al cap i a la fi, aquesta és una capçalera econòmica. La paradoxa actual és que la actualitat empresarial catalana i espanyola ha quedat absolutament sepultada pel moment polític derivat dels acords d’investidura pel govern central que tot just han estat rubricats. Paradoxa perquè el propòsit de la governança corporativa i financera és arreu el de crear un clima d’estabilitat, minimitzar els estirabots i comunicar amb prudència. Les borses, la banca, els inversors privats… tenen una tolerància escassa als focs artificials, com és ben sabut.
Tot i així, aquesta realitat no ha impedit que el diari econòmic més llegit a nivell nacional publiqués el passat divendres el titular “Fin de la democracia española y de la integridad de España”. Tampoc ha impedit que els inspectors d’hisenda emetin un comunicat parlant de “ruptura constitucional”, a pesar de que no hi ha cap punt de l’acord que tingui una derivada específica per aquest col·lectiu, i que la inspecció pública hauria de ser un dels estaments més neutres i buits de tota ideologia política. La CEOE, patronal de referència, s’ha pronunciat igualment en termes apocalíptics – una “claudicación del estado de derecho” que, de ser així, foragitaria les inversions estrangeres a Espanya en la mesura que no es pot pretendre atreure oportunitats empresarials a un país on l’estat de dret s’ha trencat.
En general, el que s’ha viscut aquesta setmana és una deixadesa de funcions, fins i tot una actuació oposada a la que hauria de ser, a un gran número d’organitzacions econòmiques i empresarials amb seu a Madrid. És un atac d’incontinència nacional que desemboca en abandonar tota prudència, estabilitat, baix perfil i positivisme comunicatiu que haurien d’abanderar aquestes organitzacions i capçaleres i predicar un catastrofisme dins del qual Espanya s’ha convertit en una dictadura incompatible amb qualsevol iniciativa emprenedora. Tot i que aquest gran escàndol pot donar sortida a les necessitats emocionals d’expressar les frustracions, no sembla que tingui cap aplicació relacionada amb el propòsit de prosperitat empresarial al que es deuen les patronals i think tanks econòmics, ni a l’objectiu de ser ideològicament neutres que persegueixen les associacions de funcionaris.
Patir una incontinència nacional generalitzada probablement no provocarà cap conseqüència immediata. Una multinacional no abandonarà un projecte sòlid a Espanya perquè una capçalera econòmica hagi tingut un mal dia. Ara bé, quan analitzem per quina raó l’Ibex 35 s’ha mantingut absolutament estancat durant la darrera dècada mentre l’àmplia majoria d’índexs bursàtils europeus han viscut creixements significatius, caldria comptar amb el factor de la política comunicativa erràtica, polititzada i escandalosa que caracteritza la capital financera, Madrid. Quan algunes grans corporacions espanyoles consideren traslladar la seva seu social a altres països amb un clima empresarial més saludable, a banda de les (segurament legítimes) crítiques al model impositiu i la pressió fiscal espanyoles, farien bé també de reflexionar sobre la responsabilitat pròpia dins d’aquest context.
Homologar la premsa econòmica als estàndards d’ortodòxia europeus, moderar els escarafalls de les patronals i organitzacions empresarials, procurar que no hi torni a haver presidents d’empreses destacades amb un background de militància a la Falange – va passar en el cas d’El Corte Inglés – serien bones idees per a l’estabilitat que exigeixen els mercats i que seria pròpia d’un país europeu. Fins i tot podria ser suficient amb un plantejament més humil: prendre’s una infusió abans de fer determinats comunicats, titulars o rodes de premsa – ajuda a veure les coses d’una altra manera, més pausada.
