Els últims mesos, l’aparició en públic dels models de llenguatge generatiu com l’arxiconegut ChatGPT, DALL ·E i succedanis han provocat una onada de reaccions de tots colors en veure les capacitats que semblen tenir aquests models d’intel·ligència artificial. Hem vist com eren capaços de generar qualsevol mena de text i imatge a partir de simples indicacions escrites per nosaltres mateixos i, fins i tot, demostrar capacitat d’aprenentatge sobre la tasca que se’ls hi demana.
Fins i tot, aquestes capacitats que han demostrat han arribat a aixecar el recel que no suposin un perill de substitució de tots aquells treballadors especialitzats en tasques on aquests models d’intel·ligència artificial excel·leixen. De fet, un estudi recent del Fons Monetari Internacional establia que un 40% de totes les feines del món es trobarien afectades per la intel·ligència artificial.
Però ens hem de preocupar realment que la intel·ligència artificial ens tregui la feina? Doncs segurament no, sempre que hi hagi una bona planificació al respecte.
Però comencem pel principi. Dues nocions bàsiques per entendre els possibles efectes de qualsevol tecnologia sobre el treball humà son els conceptes de complementarietat i substitució. La mateixa tecnologia pot ser un complement per a certes tasques i un substitut per a d’altres; la diferència clau, com apunta David Autor – professor d’economia al MIT – és la capacitat d’agència del treballador en cada tasca.
Agafant el cas de la introducció dels ordinadors com a exemple paradigmàtic, aquests van substituir tots aquests treballadors en feines amb un baix nivell d’agència – pensem en els treballadors d’una cadena de muntatge – però van complementar aquells treballadors amb un alt nivell d’agència – l’Excel i els comptables o analistes financers, per exemple.
Però aquesta tendència es mantindrà amb la intel·ligència artificial? Tal com diu David Autor en un assaig recent, els ordinadors són com un pianista de música clàssica, ja que sempre segueixen una partitura, mentre que la intel·ligència artificial recorda a un pianista de jazz, capaç de deixar-se anar en una improvisació sobre motius melòdics ja existents.
Aquesta diferència conceptual és la que porta Autor a argumentar, a través de diversos estudis recents sobre el tema, que la intel·ligència artificial tindrà un paper de complementarietat respecte als treballadors especialitzats en tasques on la intel·ligència artificial demostra altíssimes capacitats. Segons Autor, aquesta complementarietat tindria dos elements: primer, la intel·ligència artificial implementaria automatismes en el procés de producció que es necessités en la tasca especialitzada (codi, documents legals, etc.), i també seria capaç de proporcionar valoracions sobre la mateixa tasca, augmentant així la informació amb la qual el treballador podria prendre les seves decisions.
Així i tot, més enllà de possibles beneficis en la complementarietat de tasques entre treballadors especialitzats i la intel·ligència artificial, també hi ha veus d’experts que demanen la necessitat de regulació en el desenvolupament de la IA per assegurar que aquestes complementarietats siguin la norma i no l’excepció.
Per exemple, algunes d’aquestes regulacions implicarien assegurar que els consumidors tenen drets de propietat clars sobre les seves dades que són utilitzades per entrenar els models d’intel·ligència artificial, una aposta clara perquè els treballadors tingui poder de decisió sobre aplicacions d’intel·ligència artificial que comprometin la integritat dels treballadors, o la inversió en tecnologies que busquin la complementarietat entre humans i màquines.
Com sempre, l’aparició de noves tecnologies al mercat laboral sempre ha tingut guanyadors i perdedors, i la intel·ligència artificial no en serà una excepció. Cal assegurar un desenvolupament harmoniós i equitatiu d’aquestes tecnologies per assegurar que beneficiïn el nombre més gran de treballadors possible.
