La Consellera Ester Capella afirmava en una entrevista publicada la passada setmana que “cal treure l’habitatge de les lògiques de mercat, igual que s’ha fet amb la salut pública i amb els medicaments”. Aquesta afirmació és consistent amb la lectura que ha fet l’administració catalana els darrers anys, per la qual cal una forta intervenció pública al mercat de l’habitatge per corregir les greus dificultats d’accés per a determinats col·lectius de joves i vulnerables, que s’han accentuat els darrers anys.
La Consellera encerta en afirmar que altres geografies han incidit a través de les polítiques públiques a les problemàtiques d’accés a l’habitatge, amb major o menor èxit. A França i al Regne Unit, el lloguer social gestionat per l’adminsitració ronda el 15% del parc de vivenda. A Dinamarca el 20%, a Àustria voreja el 25% i a Holanda el 30%. La mitjana europea és d’un 9,3% d’habitatge social gestionat per les administracions, mentre que la mitjana espanyola es situa entorn del 2,5%. Doncs bé, a Catalunya s’estima que poc més d’un 1,5% dels habitatges són de lloguer social gestionat per les administracions. Per corregir aquesta enorme bretxa entre el parc de lloguer social i assolir unes xifres homologables a la realitat europea i occidental, la Generalitat va tirar endavant l’any 2015 un Decret-llei pel qual s’otorga el dret de tanteig i retracte sobre totes les compravendes que es facin de pisos embargats per bancs, en gran mesura el parc d’habitatge del Sareb que va acumular-se de resultes de la crisi econòmica de 2008-2010. Si bé no hi ha dades públicament accessibles sobre quants pisos s’ha adjudicat la Generalitat en aplicació d’aquest decret-llei, la més que tímida evolució del parc d’habitatge social des de 2015 fins a 2023 permet intuir que són casos comptats, per la qual cosa no ha reeixit més enllà de forçar que totes les families catalanes que vulguin comprar un pis procedent d’un banc hagin d’esperar 60 dies addicionals fins que la Generalitat renuncii a quedar-se’l.
Fa més d’una dècada que en cada contesa electoral apareixen titulars que venen a dir que ara sí, per fi, s’ampliarà significativament el parc de lloguer social de propietat pública. El passat mes d’Abril, abans de les eleccions municipals, el president Aragonès va anunciar la intenció de comprar 1.000 pisos a Sareb. Pedro Sanchez va fer el mateix a nivell de tot l’estat en plena campanya electoral de les eleccions generals. El cert, però, és que aquests anuncis tendeixen a esfumar-se passats uns mesos per falta de recursos públics per executar aquestes operacions.
Davant l’evidència, poc explicitada públicament però assumida darrere les cortines de l’administració, que estem molt lluny de disposar d’una dotació pressupostària decent per fer una gran ampliació del parc de lloguer social, s’ha intentat traslladar aquesta responsabilitat als propietaris particulars. S’ha escrit sobradament sobre els camins escollits: topallar el preu dels lloguers per llei, redefinir els grans tenidors perquè siguin els propietaris amb cinc o més pisos… Els efectes són ja perceptibles, amb una baixada abrupta de l’estoc de pisos de lloguer – molts dels quals han passat a compravenda. De fet, d’entre tots els contractes de lloguer signats, només un 11% prové d’herències, la qual cosa indica que cada vegada més l’opció escollida pels propietaris és vendre’l davant l’incertesa de si podran decidir ells a quin preu llogar-lo o a qui el volen llogar, o bé seran qüestions on intervindrà l’administració.
En definitiva, si es vol incidir des de l’esfera pública al mercat de l’habitatge per facilitar-ne l’accés, el camí és senzill i provat a moltes altres geografies: construir pisos assequibles de propietat pública. És comprensible que les administracions no disposin de pressupost per fer aquesta operació. En aquest cas, el plantejament honest seria explicar la manca de recursos i disculpar-se per no poder fer tot el que es voldria. Enlloc d’això, s’opta per una creativitat legislativa (tempteig i retracte, topall dels preus…) que no només no aïlla l’habitatge de les lògiques de mercat sinó que n’accentua les pitjors dinàmiques, provocant una sagnia de pisos que passen de lloguer a compravenda davant l’enorme inseguretat jurídica creada. Si bé aquesta estratègia pot resultar convincent a curt termini per semblar que s’avança i que hi ha projecte per superar les dificultats, preocupa la frustració que es pugui generar a mitjà termini quan s’evidencii que el camí escollit no és exitós perquè no ataca el problema de fons: una oferta pública insuficient.
2 
