A mitjans de la setmana passada van aparèixer per sorpresa diversos titulars preocupants: el SiliconValley Bank, un banc californià molt popular dins de l’ecosistema d’start-ups – especialment tecnològiques i biomèdiques – necessitava una injecció urgent de capital. La notícia va propiciar el que coneixem com a “corralito”: clients que van decidir retirar part dels seus fons davant la notícia alarmant, la qual cosa va desencadenar un ràpid deteriorament del balanç del’entitat fins arribar a l’anunci de liquidació el passat divendres a la nit, assumint-ne la gestió el fons de garanties bancari d’Estats Units. Es tracta de la fallida bancària més gran des de la caiguda de Lehman Brothers el 2008, i ja ha provocat una onada expansiva internacional en forma de caigudes en el valor borsari de tots els bancs, si bé l’abast real de les conseqüències encara és desconegut. Aquesta caiguda ens deixa tres reflexions.
La primera: quan els bancs centrals mouen les cartes, pot caure el castell. La fallida del SVB s’explica fonamentalment perquè invertia els dipòsits dels seus clients, majoritàriament start-ups tecnològiques i biomèdiques d’Estats Units, en dipòsits de renda fixa a llarg termini. En donar-se una pujada important de tipus d’interès com a estratègia de la reserva federal americana per combatre la inflació, el finançament de les start-ups va esdevenir més car i es van produir tensions de liquiditat. Tot això va propiciar que moltes d’elles retiressin més fons del que estava previst i, en conseqüència, el banc va haver de tancar abans d’hora les posicions a llarg termini on havia col·locat aquests diners per atendre les demandes de liquiditat. Aquest context va generar enormes pèrdues comptables de les quals l’entitat no s’ha pogut recuperar. Com podem observar, no es tracta d’una causa-efecte immediata davant de la decisió del banc central d’apujar tipus sinó d’un efecte domino, i amb tota probabilitat no serà l’únic: després de dècades de tipus d’interès molt baixos i fins i tot negatius, pot esdevenir-se una gran fragilitat empresarial, bancària i fins i tot de les economies domèstiques front el gir de volant dels bancs centrals. Aquesta reflexió no és nova; de fet, el guru Michael Hartnett, estratega del Bank of America, va popularitzar una expressió fa uns mesos coincidint amb l’inici de la tendència d’interessos a l’alça: “Els augments de tipus sempre trenquen alguna cosa, la pregunta és què trencaran aquest cop, i quan”.
La segona lliçó té a veure amb l’etern dilema dels rescats bancaris i els incentius perversos. La trencadissa descrita anteriorment pot tenir conseqüències devastadores per a algunes empreses tecnològiques que depenien en excés d’aquesta entitat bancària i que perdran una part important de la seva tresoreria, en no estar assegurada pel fons de garanties en la seva totalitat. De fet, diversos diaris econòmics d’Estats Units afirmen que hi ha pànic dins les empreses tecnològiques californianes sobre si es podran pagar les nòmines a final de mes en cas que no es resolgui la disponibilitat de fons atrapats a l’entitat. Davant de les conseqüències col·laterals en forma de fallida d’empreses, pèrdua de llocs de treball i afectació en l’ecosistema d’innovació americà, pot donar-se la temptació de plantejar un rescat públic del banc. A Espanya tenim experiència en rescats bancaris, tot i que sembla poc plausible que Estats Units apliqui aquesta via: si una política errònia de gestió del risc no té cap conseqüència pels accionistes privats perquè compten amb el paracaigudes del rescat públic, quin és l’incentiu per adoptar polítiques de risc més conservadores?
El tercer apunt del qual podem prendre nota enmig d’aquest terratrèmol té a veure amb els models productius. El Silicon Valley Bank probablement ha pagat just per pecador, en veure’s atrapat enmig d’un canvi de direcció del vent que perjudica especialment a la seva clientela, que és d’un perfil determinat: empreses de serveis de curta edat. Però el més preocupant no és l’esquerda del SVB sinó l’origen del terratrèmol, que té a veure amb l’encaix d’un model empresarial que prioritzava creixement enlloc de marges i que, si bé podia adaptar-se a un entorn de tipus d’interès zero, té poc recorregut en un clima de tipus ascendents. Si ja resultava paradoxal que alguns sectors com el de la compra ràpida a domicili podessin seguir creixent tot i cremar centenars de milions d’euros cada any, el punt d’inflexió en la política monetària propiciarà l’ensorrament d’aquests models.
