Amb la convocatòria d’eleccions autonòmiques pel proper mes de maig, és el moment de revisar quins dels objectius que es van plantejar s’han acabat assolint. En aquest moment, el gran enemic dels relats polítics són les dades: a l’inici de legislatura es pot discutir sobre plantejaments abstractes i els resultats que tindran, però a final de legislatura les xifres són les que són. Dues de les àrees on hi ha hagut més promeses de canvi estratègic han estat el desplegament de la transició energètica i la resolució de la crisi d’accés a l’habitatge, però en cap d’aquests casos el balanç numèric surt ben parat.
Pel que fa al desplegament d’energies renovables, les dades són un absolut despropòsit. Durant la legislatura que la setmana passada va arribar al seu final, s’han posat en servei 17,9 MW fotovoltaics – excloent autoconsum, que no depèn de la tramitació administrativa -. Per posar-ho en context, actualment a Aragó hi ha en tramitació 3.384 MW fotovoltaics repartits en 48 projectes, dels quals 46 són superiors als 17,9 MW fotovoltaics. En altres paraules, tot el que ha entrat en servei a Catalunya durant una legislatura sencera és inferior a la dimensió d’un sol parc fotovoltaic en la majoria de casos. És el que podem anomenar un “zero tècnic”, una qüestió d’enorme gravetat si considerem que la legislatura Aragonès que tot just tanquem ha coincidit amb el conflicte armat Rússia-Ucraïna, enmig del qual totes les regions europees han accelerat de manera agressiva el ritme de la transició energètica, assolint en molts casos el 50% de generació renovable. A Catalunya, la legislatura va començar entorn del 14% i tanca entorn del 14%.
La qüestió de l’habitatge va per un camí similar. Després de molts estira-i-arronses, finalment es tanca el cicle electoral amb el topall sobre els preus dels lloguers vigent. De nou, les dades no són esperançadores sobre els objectius que es poden assolir amb aquesta iniciativa: a l’hora d’escriure aquesta columna, a Figueres (50.000 habitants) hi ha 5 pisos de lloguer a la plataforma Idealista, i a Salt (30.000 habitants) hi ha 3 pisos de lloguer a Idealista. És a dir, un pis de lloguer per cada 10.000 habitants. En aquestes condicions, resulta materialment impossible que el topall sobre els preus dels lloguers contribueixi a facilitar-ne l’accés a les rendes més baixes, perquè resulta irrellevant si l’únic pis disponible per cada 10.000 habitants costa 600€ o en costa 1.000€. Amb una ràtio tan extremadament deteriorada de disponibilitat del parc de lloguer, l’única via possible per alleugerir el problema és augmentar-ne la dimensió, ja sigui mitjançant la construcció d’obra nova o mitjançant l’aflorament de pisos tancats temporalment, o actualment en venda i que es podrien transferir al mercat de lloguer. Per fer això cal seguretat jurídica, cal garantir una mínima rendibilitat, cal lluitar contra la lacra de les okupacions il·legals i apostar decididament per l’habitatge públic, qüestions que són exactament l’antítesi de les polítiques que s’han impulsat.
L’avaluació de polítiques públiques és una disciplina madura. A Catalunya tenim el privilegi de comptar amb Ivàlua, l’Institut Català d’avaluació de polítiques públiques, que pot analitzar els efectes d’una determinada regulació a partir de l’observació de regulacions similars a altres geografies, així com simular-ne l’impacte amb models estadístics. Els dos fracassos regulatoris descrits anteriorment són perfectament modelitzables i previsibles – si no s’ha fet és senzillament perquè s’ha optat per la via populista.
Les promeses màgiques o contràries a les conclusions de l’avaluació ‘ex-ante’ tenen un recorregut escàs. Poden aguantar una campanya electoral, o amb molta sort i equilibris, dues. Però no es poden encadenar indefinidament legislatures prometent solucionar determinades qüestions, mentre les dades demostren el contrari: que aquests reptes col·lectius empitjoren cada vegada més. L’enemic del govern Aragonès han estat les dades, cada cop més contradictòries respecte el relat oficial.
