Al marc de la cimera climàtica COP 28 que enguany es celebra a Dubai, el Conseller d’Acció Climàtica, David Mascort, ha anunciat que la Generalitat impulsarà un sistema de crèdits climàtics o crèdits de carboni propi. Aquesta iniciativa es suma a la multitud de plataformes internacionals públiques i privades de compensació d’emissions o ‘offsets’. Els ‘offsets’ es fonamenten en la capacitat d’algunes iniciatives, com l’augment de la massa forestal, per incrementar la capacitat d’absorció de diòxid de carboni. Així doncs, es tracta de quantificar la quantitat marginal de diòxid de carboni que s’absorbeix de més per a cada arbre addicional que es planta, i calcular quants arbres cal plantar per compensar un volum determinat d’emissions.
El plantejament dels crèdits de carboni ha estat associat històricament a una forta polèmica, un fet que s’ha accentuat recentment. Bloomberg publicava l’estiu passat que tan sols un 6% dels crèdits de carboni estaven associats a una reducció real d’emissions de CO2, degut a dos factors: primer, que alguns dels crèdits analitzats eren directament un frau que mai arribava a materialitzar-se en projectes concrets d’increment de la massa forestal; segon, perquè molts dels que sí que s’acabaven executant es basaven en números excessivament optimistes. Això pot ser degut a estimacions poc realistes de la quantitat de diòxid de carboni absorbit per una determinada espècie a una determinada ubicació geogràfica, o bé per una precisió deficient en el càlcul de la corba de creixement de l’arbre, que fa que durant els primers anys s’absorbeixi molt menys CO2 que a la seva fase adulta. El mitjà també apuntava la manca absoluta de traçabilitat d’aquests esquemes, que no tenien cap mena de control sobre quin arbre plantat corresponia a cada crèdit ni sobre el percentatge d’èxit de la plantació – en altres paraules, es simplifica sovint en forma d’una llavor igual a un crèdit, però una fracció no menyspreable de les llavors plantades no s’acaben desenvolupant mai.
Darrerament han aparegut algunes iniciatives per resoldre aquest problema. La startup espanyola ReTree, empresa certificada B Corp, vincula cada crèdit de carboni a un arbre concret d’un bosc concret, amb traçabilitat mitjançant un codi QR. Les estimacions contemplen cada espècie, cada zona geogràfica i el cicle de creixement de la planta per tal de tenir una major precisió, i alhora es fa un seguiment constant sobre si l’arbre ha tirat endavant i s’elimina del còmput les llavors que no han crescut. La iniciativa que tot just ha anunciat la Generalitat sembla que vol contribuir també a minimitzar els fraus mitjançant l’aposta per projectes de proximitat, amb un seguiment estricte i un càlcul acurat de les emissions compensades.
Si bé els esforços per augmentar la transparència, la honestedat i la precisió en aquestes iniciatives són lloables, cal acotar-ne el seu ús només a les emissions que per raons tècniques no puguin reduir-se de forma directa. Generalment es divideixen les emissions en tres categories: l’abast 1, que fa referència a les emissions intrínseques d’una determinada empresa o procés (per exemple, en el procés de producció d’un determinat producte químic es poden generar emissions de forma intrínseca); l’abast 2, que fa referència a les emissions vinculades a l’ús energètic (endollar un aparell a la xarxa elèctrica espanyola genera unes emissions indirectes de 273 g CO2eq/kWh en l’actualitat) i l’abast 3, que correspon a les emissions vinculades a la compra de matèries primeres i el transport i distribució. Les emissions d’abast 1 i abast 2 es poden mitigar o eliminar per complet en molts casos – per exemple, apostant per projectes d’autoconsum renovable, substituint calderes de gas per biometà o hidrogen… i en aquests casos, la compra de crèdits de carboni pot ser una excusa convenient per evitar dur a terme les inversions necessàries i fer ‘greenwashing’ sota una falsa promesa de neutralitat climàtica. Aquesta praxis és particularment nociva en tant en quant pot portar a que els consumidors percebin per igual dues marques alternatives que s’anuncien com a neutres en carboni, una d’elles apostant per la compra de crèdits i l’altra apostant per inversions de canvi de procés per eliminar emissions directes. En canvi, els crèdits de carboni poden ser una bona aproximació per mitigar les emissions d’abast 3 que depenen de proveïdors sobre els quals no tenim capacitat d’influència. Aconseguirem que se’n faci un ús responsable?
