Els desastres naturals de gran impacte han monopolitzat els titulars d’aquest estiu, un any més. Una ciutat hawaiana, arrasada per un incendi espectacular. Un iceberg mastodòntic, despenjat i flotant a gran velocitat cap a la costa més propera. Temperatures de 46 graus al País Valencià. Pedregades de 15 centímetres a Itàlia, més grans que una pilota de petanca. Pluges torrencials a Saragossa. De fet, el passat Juliol va ser, en promig, el més més calurós mai registrat des que hi ha dades, fet que ha propiciat una nova advertència de l’IPCC sobre la velocitat totalment insuficient de les mesures per combatre la crisi climàtica.
Cada vegada sembla més clar que, centrant el focus del canvi climàtic en l’augment de temperatura promig del planeta, hem oblidat durant dècades els efectes secundaris que tindria aquest fenomen. Al cap i a la fi, no sembla que un augment de dos o tres graus de temperatura ens hagi de canviar significativament la vida, oi? Sota aquesta reflexió banal s’ha amagat el reguitzell de desastres naturals que ocasionen les fluctuacions de temperatura – per petites que siguin -degut als canvis de flux de corrents marítimes i anticiclons que ara observem i que resulta evident que s’accentuen any rere any, tant en freqüència com en intensitat.
Malgrat les raons anteriors poden ser una font de pessimisme, també són indubtablement un catalitzador per accelerar la lluita contra el canvi climàtic. Durant bona part dels anys 90, 2000 i la dècada de 2010, el relat del canvi climàtic ha estat present a les societats occidentals com un futurible abstracte que no semblava gaire clar si s’arribaria a viure en pell pròpia, i que s’abordaba amb escenaris que sovint no generaven empatia personal: si bé fa certa llàstima que a algun lloc remot del cercle polar àrtic disminueixi la població de pinguïns, segurament preocupa menys que veure per la finestra de casa com cauen pedres del tamany d’una pilota de petanca. La proximitat dels desastres naturals d’aquest darrer estiu i el seu impacte tangible sobre les nostres vides suposa una presa de consciència de la gravetat de la situació. Fins i tot els entorns més escèptics, com el negacionisme de Trump o la ultradreta de Vox, han ajustat lleugerament el seu discurs davant l’incapacitat de seguir afirmant que la situació climàtica i la freqüència dels desastres naturals és la mateixa de sempre – ara pivoten cap a un enfocament més basat en reconèixer un nou escenari però sense atribuir-ne explícitament les causes a l’impacte humà.
L’efecte de que el gruix de la societat senti com a propers i reals els efectes de la crisi climàtica és important si tenim en compte l’ampli impacte del poder de compra col·lectiu. Corrents de pensament populistes, com el col·lapsisme, han menyspreat sistemàticament el factor individual en la lluita contra el canvi climàtic tot posant l’accent en canvis de model conceptuals i de gran envergadura, com la fi del capitalisme. Però el cert és que l’electrificació de la mobilitat (entorn del 20% de les emissions totals de CO2!) depèn de la suma de decisions individuals, com també en depèn la instal·lació d’autoconsum fotovoltaic a tots els llocs on sigui possible o l’elecció de comercialitzadores elèctriques renovables. La indústria és responsable d’un 20% de les emissions, i la àmplia majoria d’outputs industrials són susceptibles d’alguna decisió individual de compra: a la darrera edició de la fira Construmat s’apuntava com cada vegada més elements de construcció opten per divulgar la petjada d’emissions del producte, facilitant al comprador triar el terra ceràmic que té menors emissions i en definitiva utilitzant aquesta decisió individual per precipitar l’adaptació col·lectiva d’aquesta indústria.
Així doncs, i malgrat el retard acumulat i la gravetat de la situació, benvinguda sigui la presa de consciència col·lectiva sobre la necessitat de prendre accions personals per lluitar contra la crisi climàtica. Canalitzem aquesta preocupació cap a decisions de compra individuals: gairebé la totalitat dels canvis que cal fer per mitigar la petjada ecològica de la humanitat depèn, més o menys directament, de decisions individuals agregades.
