La recent elecció de Javier Milei com a president d’Argentina, tot i la seva relativa previsibilitat, ha despertat una enorme expectació mediàtica. Milei és un personatge un punt excèntric, que ha demostrat un gran atreviment i contundència a moltes de les seves aparicions mediàtiques i que tot just ara demostrarà quins d’aquests atreviments formen part del populisme i de la incontinència verbal i quins d’altres està disposat a materialitzar. Milei també ha estat etiquetat de moltes maneres: anarcocapitalista – un terme amb el qual ell mateix es defineix i que té força coherència amb el desplegament del seu discurs – o neoliberal/ultraliberal, aquests darrers termes més inconcrets i incoherents amb la presència de perfils clarament vinculats al populisme conservador al seu entorn. Victoria Villarruel, la seva número dos, prové d’un background que a Espanya es podria assimilar amb Vox. De fet, la pròpia Villarruel ha compartit actes amb càrrecs de Vox en diverses ocasions i és una ferma antiavortista. Cap d’aquests elements encaixa amb un posicionament ideològic que es pugui assimilar al liberalisme, però sí amb el populisme conservador.
Possiblement la figura de Villarruel o d’altres personatges relativament perillosos a la candidatura de Milei no generen consens a Argentina, com segurament tampoc ho fan les qüestions com l’antiavortisme. Però Milei no ha estat escollit per això, sinó a pesar d’això. La candidatura de Milei s’ha projectat sobretot pel seu posicionament econòmic, consistent en la dolarització del país, el tancament del banc central – que tot just fa uns dies ha reiterat que és indiscutible – i la reducció dràstica d’institucions i organismes estatals, acabant amb el dèficit públic (que actualment és de gairebé un 5% anual, de forma consistent) i amb la política de gran intensitat de subvencions que es factura a càrrec de la impressora de bitllets, la qual cosa genera una inflació inaguantable.
El resultat de les eleccions també pot ser explicat per la nostàlgia. Argentina va estar al top 10 de països més rics del món sistemàticament durant la primera meitat del s.XX, i s’ha anat degradant progressivament fins trobar-se actualment a la posició seixanta-sis. El país ha baixat deu posicions en aquest índex des de 2010, coincidint amb l’expropiació de la petrolera YPF i amb un greu empitjorament de la taxa d’inflació, que va ser del 34% el 2018, del 53% el 2019, del 42% el 2020, el 48% el 2021, el 72% el 2022 i el 121% el 2023. De fet, recentment s’han viscut alguns mesos amb inflacions més accentuades a Argentina que a Venezuela, coneguda per anècdotes punyents com supermercats incapaços de posar etiquetes de preus als lineals perquè s’haurien de canviar diàriament o fins i tot diverses vegades al dia, o bé la constant creació de nous bitllets de milers d’unitats monetàries per evitar haver de transportar grans quantitats de bitllets degut a la seva devaluació extrema. Com que els salaris no creixen a aquesta velocitat, la taxa de pobresa s’ha descontrolat arribant actualment a una situació en la qual quatre de cada deu argentins es considera pobre i més de la meitat de menors d’edat viu sota el llindar de la pobresa.
La resposta del peronisme a aquesta situació ha estat el business as usual: seguir incrementant les transferències directes de renda pública per alleugerir la pobresa, seguir inflant el dèficit i creant més moneda. Els resultats d’aquesta recepta fa anys – dècades – que duren, i per tant és ben coneguda pels argentins. Així les coses, el cost d’oportunitat de votar a Milei és baix: inflació, pobresa i manca de rumb econòmic. Només des d’aquest context d’una certa desesperació s’entén que s’hagi adoptat col·lectivament el risc de que l’excentricitat de Milei acabi malament, i s’hagi acceptat, segurament amb una certa resignació, que la recepta de Milei va acompanyada d’incògnites sobre alguns dels membres de la seva candidatura i entorn.
