Els darrers mesos s’ha viscut a diverses economies internacionals, i particularment a l’Europea, un risc real d’hiperinflació. El context és el d’una tempesta perfecta: la coexistència d’enormes injeccions de liquiditat al sistema – la resposta dels bancs centrals per a evitar el col·lapse causat per l’aturada en sec de gran part de l’activitat durant els confinaments pel Coronavirus – juntament amb un augment brutal dels costos energètics per la invasió russa d’Ucraïna. Com que es va fer front a aquest augment de preus transversal en un context de poder adquisitiu inusualment elevat degut a l’existència dels diners transferits pels bancs centrals per fer front al Covid, la demanda no afluixava tot i repercutir els costos més elevats, per la qual cosa s’han registrat augments de preu promitjos superiors al 10% a diverses geografies europees.
El consens entre tots els actors de la governança econòmica és clar: un escenari de constant creixement de preus interanual de doble dígit o proper al doble dígit és inacceptable i cal evitar-lo a qualsevol cost. És sota aquesta premissa que s’han dut a terme intensos augments dels tipus d’interès al llarg dels últims mesos. Ha funcionat la recepta dels tipus d’interès alts per abatre la elevada inflació? Estem davant un ‘aterratge suau’ (soft landing), d’una nova etapa d’estanflació o d’una crisi econòmica? Aquestes són les preguntes clau del curs econòmic que comença.
Les dades macroeconòmiques del mes d’agost han servit per allunyar una mica més el miratge de l’aterratge suau. Si bé és cert que ha baixat notablement la inflació, el preu per a aconseguir-ho ha estat una forta desacceleració de la demanda, fins al punt que el propi Banc Central Europeu admet una certa preocupació davant d’aquesta resposta macroeconòmica que ‘no s’esperava’, segons paraules del seu propi cap d’estudis a una roda de premsa recent, i que possiblement ocasioni una contracció del PIB durant el tercer trimestre. En el flanc industrial, la situació és molt negativa: durant el mes d’Agost 19 dels 20 sectors industrials es van contraure, fins i tot filtrant la recessió al sector de serveis, que ha motivat un augment d’entorn d’un 1% en la xifra d’atur entre Juliol i Agost a Espanya.
A banda del deteriorament que l’augment dels tipus d’interès ha provocat sobre el poder adquisitiu i, en efecte domino, sobre el volum de producció de la indústria europea i el grau d’ocupació, un altre pilar clarament damnificat és el mercat immobiliari. El sector dels materials de construcció (ciment, vidre, ceràmica…) ha vist com la seva demanda s’ha enfonsat més d’un 10% entre Gener i Juny de 2023. Com que les vendes d’aquest sector són un avís anticipat sobre el que podem esperar a mitjà termini al sector immobiliari, tot apunta a que els propers trimestres s’apreciarà una frenada en la construcció d’obra nova, un sector que a Espanya té un pes específic important com ja es va veure durant la crisi del 2008.
El principal temor dels mercats financers és que la mala tendència observada aquest passat mes d’Agost en termes d’evolució de la demanda i d’atur registrat s’arrossegui durant diversos mesos, creant una trencadissa de marges empresarials negatius, creixement de les insolvències i destrucció de llocs de treball. El dilema actual és si aquestes conseqüències són un mal menor davant la possible alternativa de continuar amb l’espiral inflacionària. La resposta a la dicotomia la obtindrem, primer, durant la propera reunió del Banc Central Europeu per decidir la revisió de tipus d’interès durant els propers dies; i després, un cop publicades les dades del PMI (Purchasing Managers Index), que ens indica la salut del teixit productiu. Amb un atur en augment, producció industrial en ràpida tendència baixista i deteriorament del sector serveis, existeix la possibilitat que els bancs centrals aturin el camí de l’augment progressiu dels tipus d’interès aquest mes de Setembre i es mantinguin els valors actuals, donant per tancada la resposta monetària a l’episodi d’inflació.
