L’activitat econòmica -només econòmica?- turística és controvertida. Sovint, molt polèmica. En ciutats o zones on el turisme es massifica excessivament o on es converteix en un eix econòmic exclusiu o predominant, no hi falten mai -sobretot. en els darrers anys- les veus crítiques incisives que demanen “moderació” o “regulació” i “reducció”.
La darrera protesta que hem viscut a Catalunya ha estat la d’alguns veïns del barri de Gràcia de Barcelona, que han expressat als mitjans de comunicació un malestar amarg per l’afluència excessiva d’assistents aquest estiu. Hi ha veus que fins i tot han proclamat que les festes de Gràcia “han mort d’èxit”. Una part significativa d’aquests visitants que han hagut de suportar hores i hores d’espera per poder veure els carrers guarnits guanyadors han estat “turistes”.
Paradoxalment, el malestar de Gràcia ha conviscut aquest estiu amb el dels habitants d’algunes comarques de l’interior. Comarques que han fomentat els darrers anys el “turisme d’aventura”, una activitat que s’ha ressentit de la sequera, la qual ha dificultat -fins i tot impossibilitat- esports com el ràfting, el barranquisme o l’hidrospeed. Empresaris de tots els sectors d’aquestes comarques s’han queixat pel descens de turisme que ha provocat la manca d’aigua als rius i en alguns casos han arribat a acords amb els responsables de les empreses elèctriques perquè deixaren anar puntualment els tolls d’aigua dels embassaments necessaris per a pal·liar-ne la migradesa.
El turisme és matèria de controvèrsia permanent a ciutats com Barcelona, on fins i tot les autoritats municipals han intentat regular-lo limitant els apartaments que miren de traure’n profit, les llicències d’obertura d’hotels o la circulació de creuers. És obvi, en aquest sentit, que els dos governs municipals d’Ada Colau han estat especialment severs. Aquesta severitat exhibeix descaradament un aspecte paradoxal. Les mateixes opcions polítiques que exigeixen un turisme “de qualitat” i blasmen contra la massificació humana d’escàs pressupost són, sobre el paper, les que reben els vots i la confiança d’aquests sectors, més humils, que han de deixar “la qualitat” de costat si volen viatjar i ser tan turistes com els més opulents.
L’any passat el percentatge del PIB del sector turístic va superar el 12 per cent, si bé no va arribar als nivells prepandèmics, i va representar el 13 per cent de l’ocupació del país. Els ingressos del sector van ser de 16.000 milions d’euros. Les dades no especifiquen si aquests percentatges inclouen l’impacte que representen en el PIB i l’economia catalana l’aeroport del Prat i el port de Barcelona. El 2022 el sector va ocupar més de 40.000 persones.
Cada vegada que es publiquen aquestes xifres hi ha observacions -pertinents o impertinents- que demanen més regulació, fins aconseguir un “canvi de model”, que ens hauria de portar cap a un turisme “de qualitat, sostenible, en què menys visitants facen més despesa”. Un turisme gairebé idíl·lic, amb molts recursos i un enorme interès cultural que no embrutara i que se n’anara al llit a hores civilitzades.
L’opinió publicada més exigent té dret a demanar aquest canvi, aquest model, però també el sector ha de sobreviure amb ambició i tota la innovació que siga capaç d’acumular. Les administracions han de mirar d’evitar tant com siguen capaces els efectes més negatius d’una “ocupació” que, desbocada, ho desequilibra tot. Una part important de la costa catalana exhibeix els estralls del despropòsit dels anys seixanta i setanta. Però, en tot cas, les normes municipals i les que desplegue el Parlament han de buscar equilibris difícils però necessaris. Ningú podrà evitar la polèmica ni les queixes, però tothom hauria de ser conscient de la importància de mantenir la vitalitat d’un dels puntals més determinants en l’economia del país.
És obvi que el barri de Gràcia de Barcelona ha viscut unes festes saturades. Com és igualment obvi que la població estival de Barcelona d’aquesta segona dècada del segle XXI no té res a veure amb la que hi havia abans. Clar que cal regular l’ocupació del barri. Carrers estrets que no poden encabir l’allau estival que hi arriba amb ganes de festa total. Com en el del cas del turisme general, doncs, cal establir les mesures que permeten un equilibri delicat. Les falles de València que guanyen els primers premis, per exemple, cobren una entrada per veure-les de prop. Els carrers de Gràcia premiats poden mirar de canalitzar l’entrada de visitants cobrant entrada en determinades hores del dia de màxima afluència. La mesura pot ser discutible, sí, com totes, però el que no es pot discutir és la necessitat de prendre decisions efectives.
Com en el cas de Gràcia, el turisme a Catalunya demana idees globals i puntuals que el reduesquen allà on calga i que el fomenten allà on cal. Però, en tot cas, apel·lar a un model exemplar que el limite a uns visitants privilegiats i presumptament cultes “que facen més despesa” és tan classista com irreal.
