Barcelona celebra aquests dies allò que sempre havia estat el Saló del Còmic i que, per un rampell esnob incomprensible, ara ha abreujat el nom i ha passat a denominar-se Comic Barcelona, sense accent no siga que. El sector té una tendència històrica a llepar-se velles i noves ferides, i sempre els seus representants i els experts més o menys llepats n’havien criticat cada nova edició per un inconformisme malaltís que sovint fregava amb el masoquisme. Ara tenen raó. Des del canvi de direcció de Ficòmic i agreujat després per la pandèmia que va fer estralls pertot, el Saló ha anant entrant, ara sí, en una decadència palpable l’any passat i, encara més, aquest.
Però, deixant a part el Saló, que llangueix, el sector, per contra, ha anat agafant força i més força en els darrers anys. El nivell de facturació d’allò que podríem coincidir a denominar “còmic” i que abasta tota la literatura gràfica publicada oscil·la a Espanya entre els 60 i els 70 milions d’euros anuals. És molt? Comparat, per exemple -i l’exemple és trampa perquè la referència és la millor- amb el Japó, primera potència mundial i que en factura 6.000 cada any, no és gaire. Però el problema no és només de vitalitat econòmica, sinó de creació. Sense aprofitar-la com cal, els ingressos no passen de ser una dada poc aprofitable.
Per què falla aquesta creació a Catalunya? Perquè les editorials -que continuen sent les més importants de l’Estat- es dediquen majoritàriament -industrialment- a traduir i editar manga i còmic nord-americà de superherois. Hi ha excepcions, és clar. Les que marquen aquells que encara editen autors d’ací, sobretot sota el format de la novel·la gràfica. Però la majoria dels il·lustradors catalans que s’hi guanyen bé la vida dibuixen per a les editorials dels Estats Units i de França, que els garanteixen unes retribucions dignes.
El dèficit és astronòmic si parlem de les publicacions destinades a la infància i la joventut. En aquest sentit, cal lamentar el trencament que va significar en els anys vuitanta del segle passat la desaparició de les dues grans editorials referencials durant dècades: Bruguera i Valenciana. Ara ningú, absolutament ningú, publica producció pròpia per a aquests sectors d’edats. Xiquets i adolescents, doncs, es veuen abocats a consumir bàsicament allò que els tradueixen: manga, sobretot, i superherois.
Però el talent i la creativitat hi són. Al servei d’universos referencials que són interessantíssims i igualment hegemònics, però aliens. No sorprèn -perquè és conseqüència d’una tradició llarga i profitosa -la quantitat de creadors -i ara també de creadores, en un esclafit digne d’esmentar- que treballen des de Catalunya o el País Valencià per als grans grups internacionals. I ho fan, a més, enmig d’una proliferació desbocada de llibreries especialitzades, que naixen i s’escampen com bolets en totes les ciutats grans i mitjanes.
En l’era de la pantalla, el consum d’imatge impresa en aquest àmbit continua tenint una força incomprensible per als nous teòrics mediàtics. I no l’aprofitem. No l’aprofitem per a crear històries que ens expliquen com som i no com són.
Tot això es pot aplicar exactament amb els mateixos termes a l’animació, que a Catalunya malviu entre les queixes amargues de les productores i els gests vans de les administracions, que diuen que fan i no fan res.
