El ministeri de Treball ha anunciat que l’augment del salari mínim interprofessional que proposa per al 2024 és del 4%. L’anunci ha agradat més als empresaris que no als sindicats majoritaris, que demanaven una pujada del 5% en base a una sèrie de consideracions que al seu entendre així ho justifiquen. És cert que aquesta xifra s’acosta més a la que demanaven les patronals, que, considerant que l’augment anual de l’Índex dels Preus del Consum es preveu per a aquest 2023 del 3’8%, se situava entre el 3 i el 4%.
Per primera vegada en els darrers anys la decisió del govern de Pedro Sánchez atén més les demandes de la CEOE que no les dels sindicats. Potser el president espanyol ha arribat a la conclusió que no li cal sacsejar encara més segons quins vespers i que ara li convé més una fotografia amb la patronal que no amb els sindicats, tot i que és possible que la puga aconseguir amb els uns i amb els altres.
El problema del 4 per cent, però, no és exactament el de la recepció -l’acceptació o el rebuig- que puguen fer-ne els representants de la patronal o els sindicats. El problema és el desequilibri que suposa aplicar augments lineals en tot el territori, sense considerar les enormes distàncies que separen unes zones d’altres.
Òbviament, no és igual fixar el salari mínim en 15.724’8 euros anuals a Barcelona que a Amposta. I encara menys si comparem la mateixa Barcelona amb Sarrió, població aragonesa situada a la comarca de Gúdar-Javalambre. Un salari mínim com l’actual pot resultar més o menys digne en una població on el lloguer mensual d’un pis no supere els 400 euros i on el preu dels cost de la vida no se situe en els nivells de grans ciutats com Barcelona o Madrid. Un salari mínim com l’actual és del tot ofensiu per a una economia humil que ha de viure en una urbs on el lloguer del pis més barat n’absorbeix el 80 per cent.
Aquest és el problema, que no té cap solució fàcil. Els qui apel·len cada dia, en una lletania obstinada, a “la unitat del mercat” i a la “la igualtat de tots els espanyols”, uneixen i igualen des de baix, però no des de dalt.
Òbviament, plantejar una plantilla salarial mínima amb nombrosos apunts i excepcions complicaria moltíssim la vida als empresaris. I fins i tot podria provocar moviments de seus socials que deixarien els que va patir Catalunya durant el procés en un joc de taula. Però mantenir els criteris unitaristes actuals és, senzillament, una injustícia davant la qual els sindicats majoritaris no protesten perquè sovint semblen més neguitejats per la “unitat de mercat” que les mateixes patronals.
En el món dels supòsits les zones més cares haurien de ser també on les empreses haurien de pagar més als seus treballadors, però a Catalunya i a Espanya aquest supòsit no es compleix, perquè en les zones urbanes més cares la gran majoria dels salaris se situen entre als volts dels 20.000 euros anuals.
La fixació d’un salari mínim és un referent de justícia social necessari. La fixació d’un salari mínim que no té en compte les grans desigualtats entre unes zones i altres és un greuge comparatiu que no suporta cap justificació. I encara no hi ha cap govern de l’Estat que s’haja atrevit a proposar solucions que puguen permetre almenys reduir-lo.
