Aquests darrers dies han coincidit en el temps dues referències -dos compromisos- sobre lloguer social. D’un costat, la Generalitat ha anunciat que en els pròxims anys invertirà 284 milions d’euros en la construcció de 2.100 pisos d’habitatge públic dedicat a aquesta mena de lloguer. La quantitat a què aspira arribar el govern òbviament no resol ni de bon tros un problema endèmic que les administracions han volgut combatre amb mesures legislatives -el control del preu dels lloguers- que més aviat s’han demostrat insuficients i fins i tot contraproduents.
De l’altre, l’acord de govern que han subscrit el PSOE i Sumar també hi fa referència amb un compromís molt més ambiciós: “Augmentarem el parc públic d’habitatge de lloguer assequible a través d’una política decidida i ambiciosa d’inversió pública a mitjà i llarg termini per elevar-ne el pes fins al 20 per cent del parc total d’habitatge”. Considerant que en aquests moments aquest “parc públic d’habitatge social” a Espanya no supera el 2 per cent, la promesa sí que requereix “decisió” i “ambició”, perquè suposa esmenar les pràctiques públiques de dècades en aquest àmbit. El gran problema -la trampa, fet i fet- és que el “mitjà i llarg termini” es pot allargar fins a ves a saber quan, i el propòsit es pot quedar en un nou brindis al sol, que és més barat que a l’ombra.
Pedro Sánchez ja va encadenar les promeses d’actuació en aquest àmbit per mitjà dels pisos propietat de la Sareb abans i durant la campanya electoral. Aquells compromisos van quedar en entredit quan anàlisis més impertinents van analitzar-ne els inconvenients: l’estat de conservació i la ubicació dels habitatges, allunyats en molts casos de les zones on la situació és més dura per la pressió de les oficines i el turisme, i la demanda, més important.
El govern de l’Estat -el futur govern del PSOE i Sumar- ha entrat en un àmbit competencial que no li correspon. Tots els esforços pressupostaris amb aquest propòsit s’haurien de cedir als governs autònoms, però el problema és tan sentit i compartit, que l’administració central no pot cedir a la temptació d’apuntar-se qualsevol mèrit que l’electorat puga agrair.
La gravetat del problema, però, hauria de ser precisament la causa que obligara a abordar-lo amb serietat i eficàcia reals. I encara més després de tants canvis legislatius, recursos al Constitucional, intents fallits i mesures tan poc serioses com ineficaces.
Si el govern de l’Estat vol dedicar recursos per satisfer una necessitat social tan acusada, ho hauria de fer cedint-los als governs autònoms, en un compromís compartit de serietat i eficàcia reals. Perquè una proposta abordara i resolguera el problema amb garanties, almenys durant uns anys -que trigarien a concretar-se encara un temps-, la iniciativa pública hauria de pactar amb la privada, que hauria de posar l’efectivitat pròpia, demostrada i contrastada, a construir blocs de pisos socials, amb fórmules de propietat i lloguer públics que multiplicaren aquests habitatges en pocs anys fins arribar als percentatges a què aspiren el PSOE i Sumar.
Si algun gestor públic té interès a conèixer què els poden proposar els promotors immobiliaris privats en aquest àmbit, haurien de llegir-se les memòries de Felip Massot. Perquè puguen parlar els que en saben.
