Fa quasi deu anys que l’actual sistema de finançament autonòmic va prescriure. El 2013 va ser el darrer any que estava vigent per llei. A partir d’aquell moment, totes les demandes d’actualització que tant la Generalitat de Catalunya com la Valenciana -juntament amb les Illes Balears, els territoris que pateixen un autèntic espoli fiscal, sense que cap altra definició menys explícita retrate millor la situació- han anat dirigint al govern de l’Estat de torn han estat debades. En el cas valencià, el rebuig a atendre les seues demandes encara crida més l’atenció, perquè durant tota la passada legislatura el president Ximo Puig i Pedro Sánchez coincidien en color polític. I no hi ha hagut manera.
Va ser Artur Mas qui va fracassar en el darrer intent seriós per part catalana i qui va xocar contra un mur inclement abans que l’independentisme català entrara en una altra estratègia política. L’expresident de la Generalitat es va reunir amb Mariano Rajoy el 20 de setembre de 2012 a La Moncloa. Rajoy li va respondre que no tenia “marge per a negociar”. Mas va convocar eleccions i a partir d’aquell moment els objectius de Convergència, d’Esquerra Republicana i de la CUP van ser uns altres de més contundents.
El fracàs del procés com el van articular els tres partits independentistes ha desembocat en una nova situació en què la demanda d’un altre model de finançament torna ser una de les prioritats d’Esquerra -des del govern- i de Junts. Les darreres estimacions aportades per la Generalitat sobre el dèficit fiscal que arrossega Catalunya apunten que l’any 20 i el 21 va superar els 20.000 milions anuals. Això vol dir que els catalans aporten fiscalment el 19,2% dels ingressos totals de l’Estat i que només en reben el 13,6. Fa anys que el govern espanyol no contrasta aquestes xifres amb dades pròpies, però, en tot cas, queda clar que aquest és un problema que el Partit Popular no va voler abordar i que el PSOE només accepta fer-ho des de la fragilitat parlamentària que ara pateix.
Al pacte de govern que el PSOE i Sumar van subscriure fa setmanes el compromís per un nou finançament apareix de manera explícita: “Impulsarem un nou model de finançament autonòmic que garantesca els recursos necessaris perquè la ciutadania gaudesca dels recursos públics de qualitat”. És a dir, res. Res que faça pensar que el nou govern espanyol intenta corregir el dèficit que pateix Catalunya. El paràgraf següent concreta una mica més la proposta: “Un model basat en els principis d’equitat, solidaritat, autonomia financera, corresponsabilitat fiscal, suficiència financera i lleialtat institucional per a garantir la igualtat d’accés de la ciutadania als serveis públics i que esmene l’infrafinançament de determinades comunitats autònomes”. Aquest apartat, no cal dir-ho, continua sent del tot genèric i no inclou el concepte d’ordinalitat, que per a Catalunya resoldria la qüestió i la injustícia. Curiosament només el darrer paràgraf de l’article concreta un territori que el nou govern espanyol, ara sí, considera prioritari: “Mentre aquesta reforma no es concrete, als pressuposts generals de l’Estat es garantirà a la Generalitat Valenciana i a les altres comunitats autònomes infrafinançades la prestació dels serveis públics al mateix nivell que la resta de l’Estat”.
L’única menció concreta de territori “infrafinançat”, doncs, afecta el País Valencià. Com que l’acord es va fer entre Sumar -que inclou en les pròpies llistes Compromís en el cas valencià- i el PSOE, aquell pacte fa suposar, d’un costat, que Catalunya en Comú no considera prioritari abordar la qüestió. O de l’altre, que el finançament català quedava ajornat a les converses posteriors entre el PSOE i Esquerra i Junts.
El primer a moure fitxa en aquest sentit ha estat Pere Aragonès. El president de la Generalitat ha anunciat que ha encarregat al departament d’Economia i Hisenda que redacte una proposta de “finançament singular” de Catalunya. Una fórmula que permeta excloure el cas català del règim autonòmic comú i “acabe amb el dèficit fiscal”. Aragonès no ha avançat les fórmules que permetrien aconseguir aquest doble objectiu, però, en tot cas, el que sí que queda clar seran les noves dificultats que haurà de superar Pedro Sánchez. En primer lloc, haurà de pactar amb Esquerra o el govern. Després ho haurà de fer amb Junts. Finalment, si aconsegueix superar els dos filtres, es trobarà la resistència previsible que li plantejarà el Partit Popular, majoritari en quasi totes les comunitats autònomes. Tradicionalment han estat els governs d’Andalusia i Extremadura els més bel·ligerants a l’hora de tractar la reforma del sistema de finançament, una resistència que ara no serà menor.
Catalunya ha estat ofegada en les darreres dècades per un sistema fiscal injust. Tots els acords a què van arribar els governs de Convergència o els dos tripartits -quan ho permetien la debilitat parlamentària del partit al govern de l’Estat o la suposada complicitat dels socialistes espanyols com a aliats del PSC- van servir de ben poc. El conseller Andreu Mas-Colell ha comentat sempre que n’ha tingut l’oportunitat que les successives “concessions” de l’Estat en forma de cessió d’imposts mai s’han traduït en més recursos o en més autonomia fiscal, perquè el govern de l’Estat sempre ha acabat introduint-hi fórmules finals que “equilibraven” els resultats i que no permetien cap avanç real en el cas català.
La debilitat parlamentària actual de Pedro Sánchez permet abordar un nou intent. Perquè aquesta vegada fora mínimament efectiu, caldria, en primer lloc, que Esquerra i Junts foren capaços de confluir demandes i propostes. Això n’acceleraria el procés i evitaria competicions absurdes entre els dos partits. En segon lloc, qualsevol acord a què arriben no ha de permetre cap ambigüitat ni cap equívoc, perquè els successius governs espanyols són especialistes a diluir-ne els resultats amb fórmules finals que l’afavoreixen sempre. Finalment, i aquesta consideració és bastant òbvia, la part catalana i el mateix Pedro Sánchez han de considerar que aquest front serà encara més hostil que el que ha obert l’amnistia. Per a Andalusia, per a Extremadura, per a totes les altres comunitats autònomes que queden afavorides per un superàvit fiscal, qualsevol cessió a Catalunya serà considerat un atac encara més hostil que la llei d’amnistia. Sense comptar que Isabel Díaz Ayuso, presidenta de Madrid, multiplicarà més encara l’agressivitat que la defineix.
