Els membres del govern espanyol porten una setmana disparant contra Rafael del Pino, president de Ferrovial, una empresa que s’ha decantat per canviar de seu social i emigrar cap als Països Baixos, a la recerca de millor clima fiscal. El darrer a referir-s’hi, alterat i dolgut, ha estat el president del govern espanyol. Pedro Sánchez ha proclamat que “la pàtria no és només fer patrimoni, sinó ser solidari, ajudar el país quan ho necessita”. Sánchez encara ha reblat més la pressió: “Rafael del Pino, tercera o quarta fortuna de l’Estat” ha guanyat aquests diners “en bona part gràcies a Espanya i a la contribució dels espanyols”.
Ja ho pot ben dir el president espanyol. Quasi totes les grans empreses de l’Ibex 35 espanyol guanyen diners gràcies als concursos i a les adjudicacions públiques, que dissimulen poc o gens a l’hora de beneficiar-les. El seu catecisme, canviant i protector, és el BOE. La política de tots els governs espanyols, sense cap excepció des que es publica com a tal Boletín i abans -quan es deia la Gaceta i la Gaceta de Madrid- ha estat generar una xarxa de complicitats, influències i pressions sobre les empreses més importants de l’Estat, que ells mateixos han anat centripetant cap a Madrid.
El patriotisme de Pedro Sánchez és el patriotisme del BOE. Una manera ben espanyola d’entendre la pàtria, els interessos comuns i la solidaritat entre contribuents. Potser el govern actual s’ha decantat un pèl cap a l’“interès general” tal com l’entén ell, perquè fins ara tant els governs socialistes com els del PP articulaven una política clientelar que sempre afavoria els mateixos. El favoritisme cap a la gran empresa espanyola i cap a les grans famílies de l’Estat o els amics que els successius presidents assenyalaven perquè les presidiren ha estat de bandera del Tercio.
La indignació de Pedro Sánchez s’entén dins la lògica més primària del quid pro quo. “Si nosaltres els ho donem tot, com és que ells no ens en donen una petita part, la que ens correspon?”. El patriotisme que Sánchez enarbora, però, deixa de costat dos detalls importants. El primer que el Regne dels Països Baixos és un Estat membre de ple dret de la Unió Europea, i el patriotisme dels vells Estats del continent ara hauria de cedir protagonisme i aire a l’europeu. Per tant, tampoc hauria de ser tan greu que Ferrovial decidira canviar de planta al mateix edifici.
En segon lloc, que va ser el Partit Popular i el rei d’Espanya els qui van impulsar que 3.000 empreses que cotitzaven a Catalunya -i que repartien una petitíssima part dels seus beneficis solidàriament entre els catalans, que òbviament ho necessiten- bescanviaren la seu social per pressionar a favor de l’Estat en el procés polític que llavors s’havia encès a Catalunya. Pedro Sánchez podria dir ara que ell no en té la culpa, que això ho va forçar el govern de Mariano Rajoy. D’acord, més o menys. Però què ha fet fins ara el govern del PSOE per revertir aquella desbandada forçada? La pàtria, les solidaritats i les necessitats a Espanya tenen una marca genuïnament ibèrica. La de sempre.
