Les darreres xifres que reflecteixen les exportacions catalanes del 2023 permeten interpretacions optimistes. Són interpretacions, però, que cal apamar millor perquè, si bé el volum global en euros d’aquestes exportacions va pujar el 6’1 per cent -una tendència contrària al del total de l’Estat, que va baixar l’1’4-, també és cert que caldria valorar uns altres indicadors, com ara l’efecte de la inflació o les quantitats totals de béns exportats al marge del valor monetari. El sector que més ha acusat aquest augment, per exemple, és el de l’automoció, on caldria tenir en compte, igualment i com a contrast, els efectes de la crisi dels proveïdors de microxips, que va arribat al punt àlgid durant els exercicis de 2021-2022.
Siga com siga, són dades optimistes i que permeten concloure que la decadència del sector industrial a Catalunya no és ni de bon tros tan dramàtica com aventuren aquells que li canten les absoltes, des de dins o des de fora. En els darrers anys amb un interès polític -nacional- evident s’ha repetit una vegada i una altra que “el procés” havia perjudicat enormement el sector productiu català. Les empreses, el turisme, l’agricultura, la ramaderia i tot. “El procés” no ha perjudicat res. Si de cas, ha estat l’excusa perquè les grans institucions de l’Estat pressionaren la gran empresa catalana perquè traslladara la seu social. Paradoxalment, si va ser “el procés” en primer i en darrer terme la causa d’aquesta decisió, per què ara que es constata que ja no hi ha les mateixes condicions que el van impulsat no tornen aquestes empreses?
Les xifres, com deien, són favorables pel que fa a les exportacions catalanes. Molt més que a la resta de l’Estat. I és aquesta constatació la que ha de moure unes preguntes pertinents i impertinents. Què passaria si l’empresa catalana exportadora poguera treballar amb tot a favor? Amb les infraestructures a favor -amb un corredor mediterrani ferroviari que fora una realitat i no una divisa repetida una vegada i una altra sense efectes reals-, amb unes inversions de l’Estat còmplices i no adversàries, amb una acció propiciatòria i no dificultosa o dissuasòria d’aquest mateix Estat, amb un port i un aeroport que pogueren ampliar-se de manera raonable i sense les traves -aquestes, internes- d’aquells que reivindiquen fins i tot de manera explícita el decreixement de l’economia…
Amb tots els elements que breguen en contra, allò que resulta extraordinari és que l’economia catalana encara siga capaç de superar-se i establir rècords d’exportació.
Catalunya és el país dels mil i un debats. És el país del món que obri un debat públic cada deu hores i mai en tanca cap. La majoria d’aquests debats estèrils no arriben a cap conclusió i, si ho fan, sempre és precisament per posar traves al creixement econòmic, que es pot emmarcar amb tantes condicions com calga per evitar la sobreexplotació de recursos o la desfeta del medi. Però en algun moment de l’any, entre debat i debat, algú -públic o privat- hauria de dedicar una mínima part del seu temps a valorar com col·laborar amb l’empresa exportadora perquè puga continuar batent rècords. I pagar la broma i els debats.
