El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans encara no ha registrat l’entrada establishment. Literal o adaptada a la pròpia ortografia. No cal que s’afanyen perquè, encara que triguen tant com solen trigar, l’establishment encara hi serà. N’hi ha hagut sempre, tot i que anat adaptant-se als temps. És una peça d’allò que en diuen “sistèmica”. La de dalt de tot “el sistema”. Per això els altres diccionaris la defineixen com “conjunt de persones, institucions i entitats influents en la societat que procuren mantenir i controlar l’ordre establert”.
L’establishment econòmic, doncs, és aquell grup de dirigents que controlen els ressorts del sistema a través de l’economia. En aquest àmbit -i encara més, en aquest país- procuren de fer-ho de manera discreta, poc visible. Més efectiva, doncs, perquè la falta d’exposició permet més marge de maniobra. Més impunitat. O també i segons com, més supervivència.
L’establishment a Catalunya l’articulen un grup de famílies amb tradició industrial o financera sòlida que ara es dediquen a la inversió. O nous empresaris que s’han decantat per produir. I aquells executius que controlen els ressorts de les principals empreses del país. Els antics o els acabats d’arribar miren de preservar aquesta posició de privilegi. Una intenció que, dins un Estat com l’espanyol, ha de sotmetre’s necessàriament als grans poders centrals, que han vertebrat en les darreres dècades una economia aparentment moderna, però tarifada o directament intervinguda.
El problema és que els interessos econòmics reals de Catalunya -i encara més, els de l’economia productiva, tinguen la dimensió que tinguen les empreses- no lliguen amb l’esquema d’economia espanyola que ha acabat definint el seu establishment. Per entendre aquesta afirmació només cal donar una ullada a la composició de l’Ibex 35, als concursos i a les adjudicacions que publica el BOE o a les inversions anuals que aproven i concreten els successius governs de l’Estat.
Ha estat publicat i analitzat mil vegades. El model de l’establishment espanyol és contrari als interessos econòmics dels catalans. És un model centrípet que pretén concentrar tots els centres de decisió a Madrid i relegar la perifèria fins a fer-la insignificant, prescindible. No debades els successius governs espanyols han dedicat la majoria de les inversions ferroviàries en les darreres dècades a unir totes les capitals provincials amb Madrid i no a comunicar les zones productives i exportadores amb Europa.
D’acord amb aquesta lògica, un establishment català coherent hauria d’enfrontar-se amb l’espanyol. O almenys hauria d’intentar no supeditar-s’hi sense resistència.
No és el cas. La majoria de les persones i les empreses més importants, més influents, a Catalunya eviten sistemàticament l’enfrontament. Accepten les regles del joc i s’hi resignen encara que sàpiguen que això els resta força, efectivitat, viabilitat. Les petites i les mitjanes empreses s’hi rebel·len més, perquè dins el model estatal elles no són prioritàries i en resulten més perjudicades. Però el seu volum i la dispersió en què sovint treballen els afebleix la intenció.
Per això, les cambres de comerç, que aquesta setmana han iniciat la renovació dels membres i han entrat el procés electoral, són tan importants. Perquè elles funcionen, també, com a eix de vertebració, de definició d’estratègies, de coordinació, d’identificació de necessitats i de prioritats, de suport empresarial. Els equips de govern de les cambres de comerç poden sotmetre’s als interessos i a les condicions de l’establishment polític i econòmic espanyol o poden definir models propis, més adequats a la realitat de l’economia catalana. Poden fer “com sempre” o poden fer-ho d’una altra manera, tal com ho ha fet la Cambra de Barcelona en els darrers quatre anys.
A les eleccions a cambres aquests dies es decideix exactament això: mantenir la subordinació provinciana o emancipar-se per no empetitir-se i desaparèixer. Eines de país o eines contra el país?
2 
2 
