En les llistes de presumptes, preteses, certes, comprovades, especulades o inventades demandes que Esquerra i Junts presenten al PSOE per arribar a acords en la constitució de la mesa del Congrés o en una més hipotètica encara investidura de Pedro Sánchez ha aparegut de tot: des de l’amnistia per a tots els inculpats de responsabilitats penals derivades del procés fins a la transferència real del sistema de Rodalies de Renfe i Adif.
En totes aquestes reivindicacions, però, crida l’atenció una absència que durant molt de temps va merèixer tota l’atenció econòmica i política. Una qüestió que es va convertir en un dels ariets més determinants per desgastar les pretensions de l’independentisme: la denominada “fugida” d’empreses catalanes cap a altres territoris de l’Estat. I cal estacar entre cometes el substantiu perquè indueix a l’equívoc de manera interessada. Una part incalculada d’aquestes empreses van modificar la seu social induïdes o bé per la pressió de la borsa que forçava en part el govern de l’Estat o bé per l’assetjament a què les van sotmetre aquest mateix govern o tota mena d’instàncies estatals.
Arran de la celebració del referèndum i, sobretot, com a conseqüència immediata del discurs del rei de 3 d’octubre de 2017, es va encetar un moviment hostil que es va allargar durant dos anys. Primerament van apartar la seu social de Catalunya les companyies financeres -liderades per Banc Sabadell i Caixabank-, després les energètiques i les més importants, i finalment, mitjanes i petites empreses. Aquest sistema descarat de pressió es va poder activar sense gaires dificultats gràcies al decret ex profeso que va aprovar el govern de Mariano Rajoy el 7 d’octubre de 2017.
El saldo oficial d’aquesta “fugida” -que les instàncies públiques o publicades espanyoles es van encarregar d’aventar de manera persistent- va arribar a les 1.988 companyies el mateix 2017 -l’any més dur-, i a 1.892 el 2018. Posteriorment va anar perdent intensitat de manera gradual. La tendència s’ha estirat fins avui mateix -o almenys així ho expliquen les mateixes fonts interessades-, sobretot a l’hora d’atraure empreses d’altres punts de l’Estat. Encara que l’efecte rebuig que dissuadeix algunes companyies d’instal·lar-se a Catalunya no convenç algunes altres perquè se’n vagen té causes en aquests moments molt més efectives, com ara la fiscalitat pròpia o les traves administratives que destil·len les diferents instàncies públiques catalanes.
Els efectes reals del canvi de seus socials en l’economia catalana han estat molt reduïts. De fet, les empreses paguen impostos bàsicament a l’Estat -IVA o societats-. Les conseqüències que haurien pogut derivar-se’n hagueren estat molt més punitives si, juntament amb el canvi de seu social, aquestes companyies també hagueren traslladat una part dels seus treballadors, perquè la Generalitat sí que té cedit, per exemple, el 50 per cent de l’IRPF. Però també aquesta cessió és molt discutible, perquè els barems de càlcul del govern espanyol són, a la manera bíblica, inescrutables.
En tot cas, la majoria d’aquestes empreses mantenen l’anomalia de prendre les decisions a Catalunya i haver desplaçat la seu social a un altre punt de l’Estat. Allò, doncs, que va ser clarament induït podria ser tan clarament revertit. Les grans empreses afectades s’han deixat portar per la inèrcia o per les hipotètiques conseqüències negatives que tindria recuperar la situació inicial i s’estimen més deixar les coses com estan.
Contra aquesta resignació, el pròxim govern de l’Estat podria aprovar mesures que miraren de pal·liar els efectes negatius que la decisió de l’executiu que presidia Mariano Rajoy va provocar en el teixit econòmic i financer català. Que revertiren la irregularitat. Per això, ja posat a enumerar demandes -certes o falses- dels partits independentistes catalans, hi ha una mancança que resulta de totes totes incomprensible.
3 
