L’eventualitat de repetir un govern “d’esquerres” -conseqüència del pacte de legislatura entre el PSOE i Sumar- va alterar fa setmanes la gran patronal espanyola, que ja donava per segura la victòria del PP i un govern presidit per Alberto Núñez Feijóo amb el suport de Santiago Abascal i el neofalangisme. Els seus representants -des de la CEOE, que els agrupa a tots, fins al Foment del Treball Nacional o l’Associació Valenciana d’Empresaris– s’ha alineat des del primer moment amb la protesta del Partit Popular i de Vox, i ho han fet seguint al peu de la lletra les consignes de la dreta i l’extrema dreta espanyoles. És a dir, les organitzacions de la gran empresa han clamat al cel exclusivament contra l’acord dels socialistes amb Junts, contra la llei d’amnistia i el presumpte risc que aquesta llei suposa per a “la igualtat de tots els espanyols, l’estabilitat institucional i la seguretat jurídica”.
Per ara, doncs, la CEOE i les seues filials territorials han secundat el patró testicular que han marcat Feijóo i Abascal. No han reivindicat una protesta singular ni tan sols quan van conèixer el document Espanya avança que van fer públic socialistes i sumands en el moment de presentar l’acord de govern. Els grans empresaris espanyols -amb l’únic matís de Juan Roig, que té veu pròpia- semblen haver-se sentit agredits només pel pacte del felón Pedro Sánchez amb el fugado Carles Puigdemont. Potser s’ho haurien de fer mirar -les obsessions patriòtiques no els resoldran els problemes corporatius- o potser haurien de mirar-se amb detall les clàusules de l’acord entre PSOE i Sumar per començar a qüestionar aspectes més concrets que realment responguen als interessos que afirmen representar.
En aquest sentit -en el sentit econòmic estricte, de l’economia que afecta la gran empresa-, el document Espanya avança té diversos motius preocupants per a la CEOE. Contempla el manteniment dels nous imposts a la banca i a les energètiques, inclou -com una gran consecució- la reducció de la jornada laboral fins a les 37,5 hores mensuals al final de legislatura i altres millores laborals que també hauran d’empomar les empreses i defineix una política econòmica que es marca objectius -objectius genèrics- de manera preferent en la “transició ecològica” i en la “transformació digital”.
Les prioritats del nou govern se centraran en aquests dos àmbits i tindran com a subjecte preferent d’actuació la petita i mitjana empresa. Concretant-ho una mica més, el nou govern es proposa “continuar aprofitant” els fons europeus Next Generation i “facilitar els tràmits de les empreses amb les administracions públiques, avançant en la simplificació administrativa”.
On connait la chanson. Els Next Generation no s’estan aprofitant gens a Espanya. La majoria dels empresaris mitjans o petits ni tan sols saben com poder accedir-hi. Pel que fa a la reducció de les traves administratives, fa una dècada que totes les administracions públiques s’hi han compromès en repetides ocasions, però fins ara no hi ha hagut resultats tangibles que les hagen atenuat.
Seguint el model de les promeses habituals fins ara dels Comuns o d’Unides Podem, l’acord de govern entre el PSOE i Sumar promet “la producció d’energia renovable, neta i barata”, fer costat “al creixement de les pimes, startups, cooperatives i altres entitats d’economia social”, impulsar “un turisme respectuós amb el medi ambient” i crear una “Autoritat de Defensa del Client Financer, per protegir la ciutadania quant a les reclamacions fetes en l’àmbit bancari, d’assegurances i d’inversió financera”.
La intenció del document per part del PSOE sembla haver estat molt més acontentar Yolanda Díaz i els díscols d’Unides Podem -objectiu, el darrer, estèril com s’ha pogut constatar aquests dies en la distribució de carteres del nou govern- que no traçar unes línies econòmiques sòlides i vàlides per als pròxims anys.
Pedro Sánchez ha tingut sort, molta sort, amb les xifres macroeconòmiques -creació d’ocupació i atur, exportacions…- en la passada legislatura. Contra aquells que aventuraven una crisi profunda imminent, que han anat ajornant una vegada i una altra, l’economia espanyola no ha empitjorat i fins i tot ha millorat en alguns aspectes, però aquest mèrit s’explica en gran part per la tolerància de la Unió Europea amb el dèficit públic arran de l’esclat de la covid i amb el mateix aprofitament de recursos comunitaris. La fi de la pandèmia ha facilitat igualment la recuperació turística, ni que siga irrespectuós amb el medi ambient. Tot això pot frenar-se o decréixer en els pròxims anys i, si el pla per evitar els decreixement que s’insinua amb força és el que han traçat Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, la inestabilitat econòmica se sumarà a la política i a la social.
