El Dia Internacional de la Dona serveix per a omplir el carrer d’unes reivindicacions mutants i creixents en l’ambició. Cada any, les organitzacions convocants -que llueixen en radicalitat expansiva- trauen a reivindicació unes consignes més agosarades i descarades. Concretament enguany, el lema de la manifestació de Barcelona va ser “Vaga feminista contra el sistema cishetero patriarcal, racista i capitalista”. La crida va aplegar 40.000 persones. Molt bé. Però, més enllà de l’encert en les consignes o de l’èxit de les convocatòries, la diada obliga també a regirar les estadístiques.
I és en les estadístiques on la realitat es fa més obstinadament “patriarcal”. On trobem un “trenc salarial” i un “sostre de vidre” persistents. Les xifres actuals indiquen que a la UE aquest trenc, aquesta “bretxa”, de salaris entre hòmens i dones arriba al 12’7 per cent. Això diu l’Observatori Estadístic Europeu, referint-se al 2021. Espanya -no hi ha xifres dedicades de manera específica a Catalunya- se situa per sota d’aquesta mitjana i la distància entre els dos gèneres és del 8’9 per cent. Per contra, al nostre Estat de cada dia la xifra que s’enfila és la de les dones que treballen a temps parcial. A més, Espanya és l’Estat amb la diferència salarial més alta -el 22’7 per cent- en aquesta mena de contractes.
Això s’explica perquè la faena domèstica continua sent, en gran part, “cosa de dones”. Com el brandi Soberano, que es volia exclusivament d’hòmens. Les enquestes demostren que aquests treballs comencen a estar repartits entre els dos gèneres, tot i que siga en percentatges encara molt poc satisfactoris. Però és aquí on intervé un nou concepte -la “càrrega mental invisible”- que pot explicar l’excés de faenes a temps parcial entre dones i -en part també, només en part- el sostre de vidre; és a dir, les limitacions amb què ensopeguen les dones per assumir els càrrecs de més responsabilitats en les empreses.
Què és la “càrrega mental invisible”? El control de la logística general d’una casa, que va molt més enllà de les faenes concretes: controlar l’escola dels fills, planificar els àpats, vigilar la nevera, engegar la llavadora, estar pendent de tutories i extraescolars… La càrrega mental invisible és la previsió acurada que permet desplegar el dia a dia, a la qual el gènere masculí encara pot renunciar de manera interessada.
I tot això porta a una darrera reflexió: la superació de trencs, sostres i càrregues només pot canviar de debò prenent-ne consciència de manera compartida i aplicant-ne les conseqüències en l’educació. A casa i a l’escola. Potser els conceptes més ambiciosos, més alts, més radicals, sovint no permeten parar compte dels detalls que canvien més les vides.
