La història del denominat Corredor Mediterrani és un llarg serial d’oblits durant dècades i, després i ara mateix, de mitges mentides, que no arriben a fer cap veritat. Ha estat, igualment, la història d’una reivindicació, més sentida i més reclamada al País Valencià, però també, sense tanta intensitat, a Catalunya. Senzillament, perquè una part del territori d’Andalusia i tot el País Valencià el consideren un tràmit necessari per al seu desenvolupament comercial. Mentre que Catalunya, a males, pot prescindir-ne i depèn molt més de la continuïtat francesa, que els autoritats hexagonals allarguen i despisten. Això explica que una vegada i una altra la patronal valenciana i les principals institucions del país hagen desplegat actes reivindicatius que han buscat sempre la complicitat més amunt del riu de la Sénia. Sovint, amb èxit i, de vegades, amb absències institucionals poc justificades.
N’hi ha que atribueixen tots els mals darrers de Catalunya als efectes perversos que ha provocat allò que hem convingut a denominar “procés”. Per culpa del “procés” les empreses catalanes han mudat la seu social i per culpa del “procés” l’Estat ha deixat d’invertir a Catalunya o no ha executat les inversions previstes. “Com ho han de fer -repiquen alguns- davant del perill d’una secessió?”. Totes les plagues que pateix el país no s’haurien abatut sobre el seu cap si els catalans hagueren fet la bondat justa i necessària.
La teoria es fa excusa quan, en lloc de Catalunya, parem l’atenció en el País Valencià. Els valencians fan bondat i no representen cap perill per a l’Estat. I els successius governs de l’Estat els premien la lleialtat amb una balança fiscal més injusta encara que la catalana i amb unes inversions que fan més riure. No és estrany, per tant, que la reclamació crònica dels seus representants empresarials i polítics d’una connexió viària amb Europa haja acabat com una broma macabra. Ni que Alacant i Valencià no estiguen connectades per l’AVE mentre que cadascuna, per separat, sí que ha quedat ben lligada a Madrid.
El govern de Pedro Sánchez -potser pressionat pel de Ximo Puig– va fer un gest de comprensió inicial i va decidir designar Josep Vicent Boira, un geògraf i professor valencià d’un cert prestigi -almenys per a La Vanguardia-, com a comissionat per al desenvolupament del Corredor Mediterrani depenent del ministeri de Foment, que en el moment del nomenament ocupava el també valencià José Luis Ábalos.
Vicent Boira manté una activitat frenètica i exaltada a les xarxes socials, on va desgranant dia a dia els avanços del seu Corredor. El Corredor de Boira. Fins al punt de proclamar com a inversions pròpies la connexió de Castelló de la Plana amb València o la de Múrcia amb Alacant-Elx. Òbviament, per al govern de l’Estat, que no somia rotllos, aquestes dues connexions no suposen cap avanç en el Corredor de Boira, sinó la culminació del “Corredor de Levante”, que uneix el “Sudeste” amb Madrid, o la de Castelló amb la capital espanyola, a través de València. Només cal llegir les notícies de la premsa o els vibrants comunicats de Renfe o del ministeri de Foment per adornar-se’n.
Ho veu tothom, tret de Vicent Boira. És clar que aquests dos trams concrets poden ser interpretats amb molta bona voluntat com a parts del Corredor Mediterrani… en el cas que n’hi haguera. Que hi haguera la mínima de voluntat de fer-lo, que no és el cas. Perquè qui més qui menys entén aquest corredor com una línia del mateix calibre que la de l’AVE. És a dir, amb una via doble pròpia que permeta l’alta velocitat. I això l’Estat ni ho pensa ni ho fa. Perquè ha dedicat tota la inversió pròpia i l’europea a connectar Madrid amb tantes capitals de província com els ha estat possible i perquè ara ja no tenen els recursos.
Per tant, a tot estirar, les inversions estatals previstes -amb fons europeus- es dedicaran a convertir l’actual via d’ample espanyol de Múrcia a la frontera, sotmesa a l’horrible bucle radial entre Alacant i València, en via d’ample europeu. Això permetrà, sí, millorar la connexió de mercaderies, però de cap manera arribar a les velocitats de l’AVE convencional ni unir aquest corredoret mediterrani, que farà servir l’actual traçat per on passen rodalies, trens regionals i trens de llarga distància, amb la xarxa de gran velocitat europea. Corredor? Ells sí que corren, sí. Com el coix de Cabanes, que el cul li tocaven les cames.
