Al costat de la definició escolar -del batxillerat antic i de l’EGB- de “clima mediterrani” -“temperatures suaus a l’hivern, calor a l’estiu, pluges escasses i torrencials…”-, l’expressió “pertinaz sequía” va fer fortuna durant el franquisme per justificar, sovint, les incapacitats del règim per preveure i prevenir les adversitats meteorològiques. Malgrat això o precisament per això, la dictadura va desplegar una política de construcció de pantans que el dictador inaugurava amb un ritual propagandístic potent i persistent. Les imatges del No-Do amb Franco estrenant el pantà de torn encara resulten ben familiars per a les generacions que el van haver de suportar.
La construcció de pantans va provocar protestes íntimes o clandestines en aquell moment i ha estat qüestionada per l’impacte que va tenir en paisatges i poblacions colgats, però va permetre també afrontar l’hostilitat del règim pluvial amb una certa eficàcia. El pas del temps, però, n’ha reduït l’efecte. Per l’augment de la població, l’altíssima concentració humana en les zones urbanes i la persistència de les característiques meteorològiques. La “pertinaz sequía” continua castigant el Mediterrani, ara agreujada, segons l’opinió d’alguns entesos, per les noves circumstàncies climàtiques a què ens hem vist abocats, encara que caldria començar a distingir seriosament entre climatologia -efectes estructurals del canvi climàtic- i meteorologia -cicles puntuals i variables que es poden veure també afectats alguns d’aquests efectes-. Si no, no es pot entendre que, afectats per la mateixa crisi, hi ha punts de la península pròxims a Catalunya que registren nivells de pluviositat molt menys hostils. En tot cas, a Catalunya la sequera s’ha allargat aquests darrers tres anys i ha tornat a fer-se “pertinaz”. I les conseqüències que se’n deriven es poden veure agreujades per una mala gestió política.
El govern ha anunciat que ha pres una sèrie de mesures que reduiran l’impacte de la sequera en els pròxims anys: 2.400 milions d’euros d’inversió fins el 2027 destinats a millorar les dessalinitzadores i les plantes potabilitzadores. Aquestes previsions de futur immediat, però, no resolen el present. I el present comença a ser molt hostil en totes les activitats econòmiques -serveis, industrials, agrícoles i ramaderes- que depenen de l’aigua. El cas de l’agricultura és especialment dramàtic, perquè hi ha cultius -per exemple, la vinya- que patiran la falta de pluja actual amb uns efectes a la llarga extremadament adversos.
Per això no és estrany que aquests sectors tan afectats demanen responsabilitats per la falta de previsió i compensacions econòmiques públiques. Pel que fa a la responsabilitat política, hi ha una coincidència, fins i tot en el mateix govern actual, a denunciar la falta d’inversions i durant anys. El director de l’Agència Catalana de l’Aigua -que n’és la responsable de la gestió-, Samuel Reyes, ha declarat que l’Agència ha patit una dècada de restriccions pressupostàries que han contribuït a agreujar els efectes de la sequera actual. Si ara es parla de dessalinitzadores i potabilitzadores es fa des d’una magra realitat que no ha millorat en els darrers anys. Durant tota la dècada anterior l’ACA va estar endeutada fins al punt de no poder aplicar els plans de gestió que ella mateixa havia definit.
Una part de l’oposició actual atribueix aquesta situació a “la mala gestió” de l’independentisme. Una atribució del tot interessada quan es considera l’infrafinançament que arrossega la Generalitat i encara més si es té en compte que les finances del govern de Catalunya van estar intervingudes durant tot el procés. Si la Generalitat no podia fer cap adquisició sense passar pels filtres que havia determinat el govern de l’Estat, si les seues finances estaven sempre sota el màxim control i la màxima desconfiança, no es pot pretendre ara atribuir-los en exclusiva la responsabilitat de les conseqüències d’aquella intervenció
