Ningú amb tres dits d’informació al front n’esperava res. I així ha estat. La cimera hispanofrancesa que es va fer dijous passat a Barcelona no ha tingut cap repercussió efectiva més enllà de les circumstàncies polítiques que l’han voltada. A França, una vaga general precisament contra la política -la reforma de les pensions- del seu president, Emmanuel Macron, que aquell dia es va estimar més reunir-se amb Pedro Sánchez. A Catalunya, una concentració que ha reagrupat, almenys logísticament amb un objectiu molt concret i immediat, l’independentisme català. A Espanya, res, més enllà de les notes oficials de La Moncloa.
Macron i Sánchez ha subscrit el denominat Tractat de Barcelona. La bufa del bou, tot aire. Res, més enllà de declaracions banals, redactades per funcionaris rescatats del túnel del temps. La nota del govern espanyol que en fa balanç recorda la buidor més inflada del Nodo: el Tractat “es converteix així en un full de ruta sense precedents en matèria de coordinació entre França i Espanya al si de la Unió Europea i aporta eficàcia i agilitat al desenvolupament de projectes conjunts i institucionalitza tant la celebració anual de cimeres bilaterals com la participació recíproca en consells de ministres”. És a dir bones intencions que el temps s’encarregarà de situar en la retòrica buida i sense conseqüències reals.
Òbviament, Espanya i França han de mantenir una relació estreta per la frontera que comparteixen (encara!) i que els obliga a prendre decisions conjuntes, que, tot i que afecten els altres Estats de la Unió, els concerneixen directament a ells. Però aquest “vincle de veïnat àmplia i profunda” -en expressió pomposa de La Moncloa- només ha servit en aquesta ocasió per acordar que cal “una estratègia transfronterera que millore el benestar de les poblacions als dos costats de la frontera i reforce les interconnexions energètiques i la xarxa de transports de tots dos països”. I això és tot.
Els dos governs ja havien acordat prèviament la construcció d’una canonada denominada “verda” -l’H2Med- que substituirà el MidCat, sempre rebutjat des de la part francesa. Res de nou al sud, doncs. Ni tampoc hi va haver concrecions importants en la desaparició dels controls fronterers que París va decretar arran de la pandèmia. Una decisió simplíssima que Emmanuel Macron no ha volgut prendre ni com a cessió de gràcia per donar un cert sentit pràctic i de curta volada a la cimera. I encara menys hi ha hagut la voluntat explícita de resoldre amb els fets el tap ferroviari d’alta velocitat que bloca el corredor mediterrani -ai!- entre Perpinyà i Montpeller.
Això sí, el Tractat inclou la voluntat gasosa d’impulsar l’ensenyament del francès a Espanya i de l’espanyol a França. Ara sí que anem bé.
