“Tres días hay en el año que relusen más que el sol: Jueves Santo, Corpus Christi, y el Día de la Ascensión”. Això deien abans, i ho deien encara més durant allò que vam convenir a dir nacionalcatolicisme. Llarga etapa de quatre dècades. Si abans hi havia tres dies sagrats per a Espanya, ara hi ha tres cercles beneïts per a Catalunya. L’ànim i la inspiració són els mateixos en tots dos casos: “Tres sírculos hay en Cataluña que relusen más que el sol: l’ecuestre, el del Liseo i el la sagrada constitusión”. Ai, no!, el de l’Economia constitucional.
Què és el Cercle d’Economia? Aquesta setmana el diari El País –la vos de su amo– el definia com “l’altavoz de la clase empresarial de Cataluña”. De veres? Si el Cercle d’Economia n’és l’altaveu, què dimonis és el Foment del Treball Nacional? Un complement? Un apòsit? Un grill? Una distorsió? Un cementeri?
El Foment del Treball Nacional, dos mil anys després de la fundació, encara està per determinar, però el Cercle d’Economia no passa de ser un club de senyorets, sense cap incidència efectiva en l’opinió pública més enllà de la premsa còmplice dins i fora de Catalunya, que li riu les gràcies i els volantins. Un club de senyorets acadèmics, executius i expatrons que es creuen en possessió de la prescripció.
Aquest club de senyorets amb ànsies prescriptores acaba de fer una declaració en què, perdonant la vida a polítics que representen la voluntat popular -ells quina voluntat representen?-, sentencien sobre la més que improbable llei d’amnistia.
Afirmen els senyors del Cercle -o Sírculo– que, si se l’han d’embeinar, se l’embeinen, però que ha de ser a canvi de renúncies. Renúncies per la part independentista, no cal dir-ho. Com ara una declaració de fe constitucional. Quid pro quo, doncs. Però el quo no el marca el PSOE, sinó el Cercle. El Cercle? I qui és el Cercle per a imposar condicions? Qui els ha triats? Amb quin dret determinen fites i mollons?
Acatar la Constitució a canvi del perdó. Però -insistim-hi- qui és el Cercle de senyorets per perdonar res? Nota al marge: el president del Cercle-Sírculo és Jaume Guardiola i Romojaro. Algun dia el senyor Guardiola haurà d’explicar quina ha estat la seua experiència al Banc Sabadell, què passa quan s’accepta que mane el regulador i què en va traure amb la retirada. I si no ho explica ell, ho haurem d’explicar uns altres. La quadratura del cercle.
Exigeix el Cercle d’Economia -en van tres: qui és el Cercle, qui representa, per exigir res?- que s’han d’acabar les “radicalitzacions de posicions” -les dels uns, no pas les dels altres- i que ja n’hi ha prou de “reafirmacions d’unilateralitat, perquè són incompatibles amb qualsevol pacte dirigir a la normalització política”.
Si ha de ser el Sírculo qui ens porte la “normalització política”, l’últim que tanque el forrellat.
Només una pregunta pertinent i impertinent: què ha fet el Cercle de Política -perdó, d’Economia- perquè l’Estat entenga i respecte Catalunya? Per què sempre són els banyuts els qui els han de pagar les pintes?
