Durant els dos mandats municipals sota l’alcaldia d’Ada Colau Barcelona ha anat decantant-se per un model econòmic alternatiu. Alternatiu a l’economia de mercat i a la perversitat que els dirigents de Barcelona en Comú defineixen com neoliberalisme. Una manera d’entendre la ciutat en línia amb la ideologia de l’univers dels Comuns, que, paradoxalment, tot i respondre a l’argumentació d’una minoria política, ha anat esdevenint hegemònica en les darreres dècades, no només a Barcelona, sinó a tot el país.
Al resum del programa electoral que l’opció que lidera Colau va publicar abans de les darreres eleccions -que recull en síntesi els principals compromisos de la candidatura- l’apartat definit com “Economia i treball de qualitat” té el gruix d’un paper de fumar. El componen únicament quatre punts: el suport als autònoms, la regulació del turisme -amb l’augment de la taxa-, la “formació pel futur” -que es justifica amb una genèrica promesa de “formar 10.000 persones en treballs que tindran moltes sortides laborals”- i el foment del comerç de proximitat -exclusivament a partir dels mercats municipals, “per aconseguir una alimentació més sana i de proximitat amb productes ecològics”-. Això és tot.
Aquest programa econòmic podria ser el d’un poble que no excedira els 5.000 habitants. Òbviament, si es tracta de Barcelona, la capital del país exigeix considerar unes propostes molt més ambicioses i molt més determinants. En els darrers anys els grans debats municipals s’han centrat exclusivament en el rebuig o l’acceptació de les superilles, la reducció del trànsit mogut per carburants i la tolerància o la intransigència davant les accions del moviment okupa. Són qüestions d’una certa transcendència, però no poden ocupar exclusivament el debat públic.
Mentrestant, els barcelonins han respost insistentment totes les enquestes prioritzant problemes més immediats que els angoixen, com ara la brutícia, la inseguretat ciutadana o l’accés a l’habitatge. La neteja urbana és un problema exclusivament del govern municipal, que no hauria de ser tan difícil resoldre. La inseguretat ciutadana demana la col·laboració de tots els cossos de seguretat i, en tot cas, respon a la complexitat habitual de ciutats amb el volum de turistes que suporta la capital de Catalunya.
Pel que fa a l’accés a l’habitatge, dues iniciatives del Parlament i de les Corts espanyoles -la primera, frustrada pel Tribunal Constitucional- han mirat d’abaratir-ne almenys els lloguers. Per la seua part, l’Ajuntament d’Ada Colau va aprovar una mesura que afectava els solars de més de 600 metres. Els promotors immobiliaris han de destinar el 30 per cent dels nous pisos a habitatge social. Aquesta decisió ha estat molt contestada pel sector, que acusa el govern de Colau d’encarir-ne el preu i dificultar-hi encara més l’accés.
Aquestes polèmiques van centrar el darrer tram del manat municipal anterior. El fet que siguen considerades prioritàries per una part dels barcelonins no hauria d’excloure, però, uns altres debats: el del model econòmic de la ciutat, per exemple, que comprén grans fronts que va des de l’aeroport del Prat fins a la fiscalitat per impulsar unes activitats o d’altres. El programa electoral de Barcelona en Comú hi va renunciar. O hi va dedicar una atenció exclusivament reivindicativa: menys contaminació, menys turisme, menys automòbils, menys activitats molestes. Però una actitud com aquesta obvia, per exemple, que una bona manera d’equilibrar el preu de l’habitatge és facilitar les activitats econòmiques que poden aportar ocupació de qualitat i ben retribuïda. Què ha fet en aquests darrers anys l’Ajuntament per afavorir aquestes empreses? La intenció de “formar 10.000 persones en treballs que en el futur tindran moltes sortides laborals” no passa de ser una broma macabra si no s’especifica quines.
Jaume Collboni està buscant ara els socis polítics que li permetran aprovar al ple de l’Ajuntament les grans línies del seu mandat. D’entrada, per aconseguir la investidura es va comprometre a respectar una gran part dels càrrecs polítics dels Comuns. Ho ha fet. I això condicionarà molt el model econòmic que podrà impulsar i que ell vol ben diferent del que va establir el govern del qual el PSC formava part. Collboni ho té molt difícil amb Esquerra i, sobretot, amb Junts. Però més difícil ho té Barcelona si persisteix únicament el compromís econòmic basat en un suport indeterminat i inconsistent als autònoms i en el foment de l’alimentació més sana als mercats municipals.
