El final de l’any que ha expirat va deixar com a herència un anunci d’acord de doble tall. Segons sembla i declaren, els equips del PSC i Junts a l’ajuntament de Barcelona han mamprès negociacions per mirar d’aconseguir la majoria al ple que permetria un govern estable en aquest mandat municipal.
La notícia és bona perquè el govern de Jaume Collboni des que el candidat socialista va ser investit s’ha limitat a administrat el dia a dia, sense cap ambició que permeta definir un nou model de ciutat, perquè la majoria del ple li ha tombat les decisions més importants. Derrotat per l’evidència de l’aritmètica hostil, l’alcalde ha decidit ajornar, per exemple, la presentació dels pressuposts d’aquest any.
Barcelona no es pot permetre una precarietat que s’allargue sense data límit. La majoria municipal ha de traçar opcions econòmiques que afecten des dels petits detalls fins a les grans decisions. Des de les terrasses dels bars i les cafeteries fins a la posició de l’Ajuntament en l’ampliació de l’aeroport del Prat, que, com sol passar en aquest país, ha quedat en suspens mentre les grans administracions -ajuntaments afectats, Aena, govern de l’Estat i Generalitat- miren cap a l’altre costat, tot esperant que algú prenga la iniciativa. És molt fàcil -tan fàcil com lamentable- deixar passar el temps i després atribuir-ne la responsabilitat a la falta de consens o a l’abúlia dels altres implicats.
La bona noticia per a la vitalitat econòmica de la capital del país és que, si el PSC i Junts són capaços d’arribar a un acord, aquesta entesa permetrà que durant els pròxims anys almenys es prenguen decisions concretes i productives. Tant els uns com els altres -encara que resulte paradoxal en el cas dels socialistes, perquè durant dos mandats municipals van formar govern amb els Comuns- han criticat durament la gestió d’Ada Colau. Però la Barcelona actual és una continuïtat de l’etapa Colau perquè Collboni no ha pogut modificar-la amb l’aval del ple.
Perquè el PSC puga aconseguir aquesta majoria només té una opció que no implique necessàriament el pacte a tres: l’acord amb Junts. Junts i PSC són els dos únics partits que sumen la majoria absoluta a Barcelona. Els dirigents de Barcelona en Comú porten mesos demanant un govern “de progrés” amb els socialistes i Esquerra Republicana. Però el rebuig dels republicans no permet la triple carambola. A més, no s’entendria que tots els bons propòsits de regeneració de la ciutat que ha plantejat Jaume Collboni es diluïren amb un govern que perpetuara el model Colau, encara que, com el mateix candidat socialista ha demostrat, pot rectificar el que calga per mantenir l’alcaldia.
Aquesta podria ser, si realment es concreta, la bona notícia, que té també una altra interpretació menys agradable. Si l’equip municipal de Junts, que és el de Xavier Trias, encapçalat per ell mateix, accepta integrar-se al govern amb els regidors del PSC i Jaume Collboni com a alcalde, beneiran una jugada que dubtosament es pot considerar democràtica. És cert que el candidat socialista va aconseguir legítimament al ple els vots que necessitava per ser investit alcalde, però ho va fer gràcies a una majoria ideològicament antinatura i que només es fonamentava des d’un front estrictament nacional i antiindependentista. És ben conegut el pragmatisme amb què tots els partits prenen les grans decisions en tots els àmbits polítics, i encara més en els municipals, on tot s’hi val. També és conegut el possibilisme que defineix el caràcter de Xavier Trias. Però tot això difícilment justifica un acord que recupera la socioconvergència preprocés.
Barcelona necessita un equip de govern sòlid que no depenga de més vots al ple i que la reviscole, però segons quines opcions donen la raó a aquells que veuen la política com un engany prescindible.
1 
