En els últims mesos hem pogut llegir nombrosos titulars informant dels grans beneficis que està obtenint la gran banca a España (Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell, Bankinter i Unicaja). Les xifres són cridaneres per si soles i encara més si tenim en compte l’augment del cost del crèdit per a la majoria. Durant el 2023 la banca ha obtingut un benefici net de 26.351 milions d’euros, un 25,5% més que l’any anterior. A la banca li està anant molt bé. Tan bé, que algun consell d’administració ja ha anunciat que dedicarà un 50% dels beneficis a la remuneració dels accionistes. A escala europea, s’espera que els bancs en el seu conjunt donin als accionistes 120.000 milions d’euros. Per contra, l’impost temporal a la banca del Govern central per gravar el marge net sobre els interessos i les comissions va ingressar només 1.500 milions el 2023. Però, a què es deuen aquests beneficis extraordinaris?
Per un cantó, tenim una raó clara a primera vista: la pujada del preu del crèdit no s’està seguint amb una pujada de la remuneració dels dipòsits, provocant un augment extraordinari en el marge net d’interessos i comissions. Però hi ha una causa menys coneguda i més arbitrària. Com expliquen de forma periòdica els economistes Paul De Grauwe i Yuemei Ji (aquí la publicació més recent), el Banc Central Europeu (BCE) està regalant 140.000 milions l’any a la gran banca per la remuneració dels seus dipòsits en el BCE al tipus d’interès oficial. Si bé els bancs amb prou feines augmenten els nostres dipòsits, el BCE regala cada any a la banca una xifra semblant al pressupost de la Unió Europea, de 168.000 milions d’euros. S’ha calculat que el que paga el Banc d’Espanya a la banca espanyola podria suposar un 53% dels guanys d’aquesta en territori espanyol (i un 24% dels seus guanys globals).
Com s’explica en aquest informe, alguns economistes creuen justificada aquesta situació. A causa de les polítiques de flexibilització quantitativa (Quantitative Easing, QE) post-crisi estem en una situació d’excessiva liquiditat i abundància de reserves. Degut això, en el sistema del BCE de liquidació de pagaments els bancs s’estaven prestant diners a un interès 0%. Si el BCE volia augmentar el tipus d’interès que els bancs presten a empreses i particulars, calia que remunerés les seves reserves per a que aquests demanin un tipus d’interès més elevat en els sistema de préstec interbancari i s’encareixi la circulació de diners. Però com senyalen De Grauwe i Ji, remunerar els dipòsits dels bancs és una anomalia en les polítiques monetàries que no s’ha donat abans del 2008. A més, suposa que els beneficis del BCE fruit del seu monopoli en el sistema de pagaments es privatitzin en comptes de retornar-los a governs i contribuents. Finalment, remunerar els dipòsits dels bancs suposa augmentar els seus actius i facilitar el crèdit, pràctica que va en contra de l’objectiu del BCE d’una política monetària restrictiva de pujada de tipus d’interès.
És molt fàcil aturar aquesta situació. Com expliquen De Grauwe i Ji, caldria deixar de remunerar i augmentar les reserves mínimes obligatòries que els bancs han de tenir en els bancs centrals. El BCE va avançar en el primer punt el passat setembre però les reserves mínimes segueixen estant a un nivell molt baix, a un 1%. Augmentar les reserves obligatòries sense remunerar milloraria la capacitat de transmissió de la política monetària al reduir l’abundància de reserves, a la vegada que garantiria la solvència i seguretat del sistema bancari. Ara bé, considero que en paral·lel és imprescindible començar una reducció dràstica dels tipus d’interès, que estan suposant un important fre a la inversió en energies renovables i empobrint les llars amb hipoteques en favor dels bancs (de nou). Com he argumentat en aquest fil i junt amb altres membres d’Espai Zero Vuit, la inflació mai va tenir un origen de demanda sinó d’oferta. Potser la política de pujada de tipus actual es basa més en una creença religiosa de l’existència d’una Corba de Phillips que podria haver deixat d’existir fa ja 40 anys.
La gran banca privada ja té una posició de privilegi per ser un oligopoli i pel rol que els governs els hi donen com a intermediaris en el sistema financer. A més, a L’Estat encara falten recuperar al voltant de 60.000 milions d’euros del rescat bancari post-2008 – rescat que va reforçar l’oligopoli facilitant que els cinc bancs més grans passessin d’una quota de mercat de 42% el 2008 a un 70% el 2021. És totalment innecessari apuntalar aquest privilegi regalant-los milers de milions d’euros (de més) que es podrien invertir a infraestructures comunitàries, com ara la construcció d’habitatge públic i la producció d’energia renovable.
