La setmana passada el Vicepresident del Banc Central Europeu, Luis de Guindos, va instar els bancs espanyols a augmentar la remuneració dels dipòsits per tal que es produís un adequada transmissió de la política monetària, que en els darrers mesos s’ha caracteritzat per un fort augment dels tipus d’interès. En paraules de l’alt càrrec de la institució emissora “Augmentem els tipus d’interès per afectar els rendiments d’actius i passius en la seva totalitat”. De Guindos també va assenyalar que la competència en el sector bancari no només depèn del nombre de competidors, sinó també de la seva solvència. La presidenta de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència es mostrava també sorpresa per la baixa rendibilitat dels dipòsits de les entitats financeres espanyoles i va arribar a afirmar que observava “col·lusió tàcita”.
Un recent document de treball del Banc d’Espanya analitza les possibles causes de la manca de repercussió dels tipus d’interès en la remuneració de l’estalvi, i situa com a hipòtesi explicativa de la baixa retribució dels dipòsits a Espanya, entre d’altres, l’augment de la concentració bancària. Hem de tenir en compte que Espanya ha passat de tenir un gran nombre de bancs i caixes d’estalvi abans de la crisi de 2008 a comptar amb un grup reduït de grans entitats. Segons xifres del Banc Central Europeu (BCE), el nombre d’entitats de crèdit ascendia a les 360 a mitjans de 2007, mentre que la darrera xifra disponible pel maig de 2023 les situa en 190, una reducció superior al 47%. Però més enllà del nombre d’entitats, que poden ser de mides molt diferents, el més rellevant és que menys d’una desena tenen una quota de mercat enormement elevada.
La consolidació bancària va ser, en gran part, forçada per minimitzar les pèrdues, especialment les de les caixes d’estalvi a partir de 2010. Aquestes institucions financeres parapúbliques van acabar essent absorbides per diverses entitats bancàries. Les fusions posteriors es van produir en un entorn caracteritzat per condicions macroeconòmiques amb tipus d’interès en mínims històrics, uns marges comercials ajustats i una intensificació del procés de digitalització. Això suposava la necessitat imperiosa de disminuir costos, com posa de manifest la dràstica reducció de les oficines bancàries, que s’han reduït en un 62% respecte els nivells màxims de l’any 2008 i en nombres absoluts es situen en una magnitud similar a la de les oficines existents a la meitat de la dècada de 1970, al voltant de les 17.500.
Els autors del document analitzen, per diversos països, el grau de repercussió de l’augment dels tipus d’interès sobre la remuneració dels dipòsits a diversos terminis i els factors que hi pot haver darrere de la possible heterogeneïtat. En primer lloc, es constata que, en el cas d’Espanya, la translació de l’Euríbor als tipus dels dipòsits ha estat més limitada que el patró històric observat i, en conseqüència, l’augment del cost dels dipòsits bancaris ha estat menor de l’esperat. La pujada dels tipus d’interès hauria de portar associada un augment de la remuneració dels dipòsits que modifiqués la composició entre els dipòsits a la vista i els dipòsits a termini, fomentant aquests darrers. I justament el que observen els investigadors és que els dipòsits a termini son els que tenen més discrepància respecte el comportament històric, ja que son els que acostumen a respondre de manera més agressiva a canvis en els tipus d’interès i els que aquesta vegada ho han fet menys. Els autors suggereixen que una major liquiditat dels sistemes bancaris, en forma d’un volum elevat de dipòsits al BCE, i una major concentració bancària tenen associada una translació més dèbil dels tipus d’interès a la remuneració de l’estalvi. Un sector més on la manca de competència redueix el benestar dels consumidors.
1 
