Guerra oberta entre la Unió Europea i els Estats Units pels subsidis que tenen com a objectiu impulsar la transició energètica. La coneguda com a Inflation Reduction Act (IRA) inclou fins a 369.000 milions de dòlars en ajudes que es destinaran agarantir la seguretat energètica i a descarbonitzar l’economia. Aquest multimilionari paquet, aprovat pel Congrés i signat per Joe Biden, ha generat fortes preocupacions a Brussel·les per la potencialdistorsió competitiva que pot provocar i un possible efecte crida que perjudiqui a la Unió. L’altre gran actor és la Xina, que des de fa temps ha anatat organt enormes subsidis per potenciar les tecnologies verdes. Això ha provocat que el gegant asiàtic sigui capdavanter en la producció de gran part dels elements imprescindibles per avançar cap a la descarbonització i que la majoria de països en siguin dependents, especialment els membres del bloc comunitari.
Aquest fet ha portat a la UE a plantejar-se una flexibilització del marc de les ajudes d’Estat, un règim de control que busca preservar el que s’anomena el level playing field, és a dir, la igualtat de condicions en un terreny de joc anivellat entre tots els actors que hi participen. Traduït en l’àmbit del comerç i el mercat interior, això vol dir que els Estats no han de distorsionar en excés les oportunitats i la competència mitjançant subsidis que puguin ser determinants a l’hora de decidir qui guanya, qui perd, i on s’estableix un operador econòmic.
Sota aquest mecanisme de supervisió, integrat als tractats amb la resta d’articles relatius a la política decompetència, la Comissió vetlla perquè els Estats no afavoreixin de manera desproporcionada a certes empreses per tal de promocionar-les com a “campions nacionals” i d’aquesta manera posar en risc el mercat interior. Això l’ha portat, en algunes ocasions, a prendre decisions dràstiques, com condicionar l’atorgament de certes ajudes a uns requisits o renúncies per part dels beneficiaris; la prohibició d’atorgar aquelles que no vegi justificades i enormement distorsionadores; o bé obligar a retornar les ja concedides. Alguns exemples serien obligar a Apple a retornar 13.000 milions d’euros en impostos no pagats a Irlanda (decisió anul·lada pel Tribunal General i pendent de resolució del recurs davant del Tribunal de Justícia), condicionar el rescat de la companyia aèria Lufthansa a la renúncia d’slotsperquè altres competidors hi puguin accedir, o el fet d’obligar a Correus a tornar fins a 167 milions d’euros que Espanya havia atorgat a l’operador públic de manera injustificada.
La pandèmia ja va fer que es produís una flexibilització del règim de control de les ajudes d’Estat davant l’onada de possibles insolvències empresarials que podien produir-se com a conseqüència de les restriccions sanitàries adoptades. Aquest règim es va estendre i flexibilitzar encara més en resposta a la invasió d’Ucraïna per part de Rússia per tal de facilitar l’adopció de mesures davant l’escalada de preus energètics. La conseqüència ha estat que els Estats membres han aconseguit l’aprovació de fins a 672.000 milions d’euros d’ajudes canalitzades de maneres molt diverses (subsidis, crèdits favorables, avals, recapitalitzacions, etc.), i més de la meitat han estat peticions d’Alemanya.
L’elevat grau d’integració del mercat interior europeu , amb la presència de les llibertats d’establiment i demoviments, requereix d’un estricte control i supervisió de l’atorgament d’aquestes ajudes per evitar conductes oportunistes entre els Estats membres. La política industrial i la transició energètica no haurien de ser una excusa per oblidar aquest important pilar europeu.
