En els darrers mesos hem vist un dels majors augments de tipus d’interès de la història moderna. Les autoritats monetàries han dut a terme successives revisions dels tipus de referència a l’alça per intentar mantenir a ratlla la inflació, anormalment alta per diversos factors, entre ells els colls d’ampolla després de la pandèmia per un desajust demanda-oferta i la crisi energètica derivada de la invasió russa d’Ucraïna. El BCE va dur a terme fa només uns dies el novè augment consecutiu dels tipus d’interès, situant-los en el 4,25%, el tipus més elevat de la història des de la creació de la moneda única. Uns nivells que no es veien des de la primera dècada del segle XXI.
En aquest temps la política fiscal ha estat un instrument útil i generalitzat per tal de minimitzar l’impacte econòmic dels confinaments i altres mesures restrictives imposades. Els governs de tot el planeta han intentat substituir la caiguda de l’activitat econòmica amb grans programes d’estímuls. La Unió Europea va decretar una suspensió temporal de les anomenades ‘regles fiscals’, i es va imposar un marc temporal d’emergència en aquesta matèria per tal de donar marge als governs per poder activar els programes d’expansió fiscal. No cal dir que la capacitat fiscal dels Estats de la UE era enormement heterogènia i estava condicionada per la situació pressupostària heretada després de la crisi del deute sobirà. Una capacitat que ha patit un fort deteriorament en algunes economies per les ingents quantitats de finançament necessàries per materialitzar els esmentats programes.
Fa unes setmanes, el Banc de Pagaments Internacionals (BIS, per les seves sigles en anglès), una institució internacional que és propietat de diversos bancs centrals, i popularment conegut com el “banc dels bancs centrals”, va publicar el seu informe econòmic anual. En aquest document, el BIS efectua algunes consideracions rellevants sobre la interacció de la política monetària i la política fiscal. Suggereix que les autoritats fiscals també han de dur a terme polítiques enfocades a contenir l’augment dels preus en forma de programes de consolidació fiscal, ja sigui per la via de la reducció de la despesa o de l’augment dels impostos. En aquest mateix sentit, considera que la consolidació fiscal proporcionaria un suport crític i determinant en la lluita contra la inflació, i podria minimitzar el període necessari d’elevats tipus d’interès que podrien comprometre l’estabilitat financera.
Tal i com posa de manifest el BIS, els riscos d’una crisi financera no son menors, i més tenint en compte els episodis viscuts en el darrer any en relació a la situació dels bons i fons de pensions britànics com a conseqüència de l’anunci de polítiques fiscals que minvaven la credibilitat pressupostària del Govern, la caiguda de bancs regionals als Estats Units i l’adquisició Credit Suisse per part de UBS per la seva delicada situació financera. Credit Suisse no ho oblidem, estava considerat un banc sistèmic global. Algunes de les tesis sostingudes pel BIS van en línia de les expressades per l’economista en cap de l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), que va apuntar la necessitat de reconstruir les estructures fiscals per tal de contribuir a reduir la inflació i preparar-les per fer front als costos creixents de l’envelliment poblacional. El debat sobre les polítiques macroeconòmiques sembla que està tornant progressivament a una certa ortodòxia fiscal després d’una època marcada per una conjuntura que ha donat lloc a amplis programes expansius.
