L’any 2023 va acabar amb una notícia trista per la professió econòmica. Robert Solow, un dels economistes més rellevants del segle XX, va morir a l’edat de 99 anys. El creixement econòmic és una dels temes centrals de la recerca econòmica. Entendre quins son els factors que afecten a l’evolució de la renda per càpita a molt llarg termini, ja sigui la quantitat de capital, tecnologia, l’educació, o el marc institucional, és una de les tasques que més temps ha ocupat els economistes. I Solow va fer importants contribucions que ens van permetre una major comprensió d’aquest fenomen i a dotar-se d’eines analítiques per poder-lo estudiar de manera més acurada. Tot estudiant d’economia s’ha familiaritzat en algun moment de la seva vida acadèmica amb el model de creixement de Solow publicat l’any 1956, on el capital i el treball son els factors principals que integren la funció de producció, i el progrés tecnològic és un element exogen del model que captura la part del creixement no explicada per un augment de la dotació d’aquests factors. També hi juguen un paper rellevant l’estalvi o la depreciació del capital.
Les aportacions de Solow van permetre quantificar les magnituds dels paràmetres que podien explicar el creixement econòmic mitjançant la introducció metodològica del que es coneix com ‘comptabilitat del creixement’. L’estimació de Solow era que un més del 80% del creixement econòmic era atribuïble al que posteriorment s’ha anomenat ‘residu de Solow’, el paràmetre del model que representava l’estat de tecnologia i la productivitat total dels factors (TFP), és a dir, el creixement experimentat al marge d’una major dotació de capital i treball. Aquest paràmetre va ser descrit per l’economista Moses Abramovitz com “una mesura de la nostra ignorància”, perquè recollia tot allò que no podem explicar de manera directa i observable. L’estudi de la productivitat i el canvi tecnològic és un dels elements que més ha obsessionat els economistes i sobre el que encara hi ha controvèrsia acadèmica. On sí que hi ha cert consens és que el seu creixement és el que en darrera instància garanteix un augment sostingut en els nivells de benestar a llarg termini.
Solow va posar les bases perquè posteriorment es produïssin canvis importants en l’estudi del creixement econòmic, amb la modificació dels models de creixement que van sorgir durant els anys noranta per incloure elements com la innovació i el coneixement que intentessin explicar aquest paràmetre tan desconegut, anomenats de creixement endogen perquè els elements principals es derivaven i s’explicaven pel model. Paul Romer, un dels autors més destacats d’aquesta nova onada d’estudi del creixement econòmic juntament amb els ‘models schumpeterians’ de Philippe Aghion i Peter Howitt, va ser recentment guardonat amb el Premi Nobel l’any 2018. En l’estudi del creixement també hi van contribuir de manera rellevant amb una anàlisi empírica Robert Barro i Xavier Sala-i-Martín.
Totes aquestes aportacions van fer que l’any 1987 fos guardonat amb el Premi de Ciències Econòmiques del Banc de Suècia en Memòria d’Alfred Nobel (conegut popularment com a Premi Nobel d’Economia), una distinció certament merescuda. Al llarg de la seva vida acadèmica, que el va portar inicialment per Harvard i Colúmbia i finalment l’MIT, on era catedràtic i va estar-hi vinculat 74 anys, va dirigir nombroses tesis doctorals, i fins a quatre dels seus alumnes van ser també guardonats posteriorment amb el Premi Nobel d’Economia: George Akerlof, Joseph Stiglitz, Peter Diamond i William Nordhaus. A més de la seva trajectòria acadèmica, Solow va tenir l’oportunitat de formar part del Consell d’Assessors Econòmics sota l’administració Kennedy, l’òrgan que dona suport al president dels Estats Units en matèria econòmica.
La professió econòmica ha perdut l’economista que va revolucionar l’estudi del creixement econòmic, però gràcies als fonaments que ell va posar ara estem molt més ben preparats per analitzar-lo.
