A mitjans del mes de setembre passat, en el marc del discurs sobre l’Estat de la Unió, la presidenta de la Comissió Europea, Urusula von der Leyen, va anunciar que havia comissionat Mario Draghi perquè redactés un informe sobre el futur de la competitivitat europea que poses el focus en els principals reptes de les empreses i la indústria en relació a la situació del Mercat Únic.
La trajectòria acadèmica i política (entesa en el doble sentit anglosaxó de policy i politics) de Mario Draghi és segurament una de les més prolífiques de tot el continent. En primer lloc, una tesi doctoral al Massachusetts Institute of Technology (MIT) dirigida per Robert Solow i Franco Modigliani, ambdós guardonats amb el Premi Nobel d’Economia. A partir d’aquí el van seguir càrrecs com a director executiu del Banc Mundial i director general del tresor italià. Després d’un breu pas per Goldman Sachs com a vicepresident, va ser nomenat governador del Banc d’Itàlia, l’autoritat monetària del país alpí. El salt definitiu arribaria l’any 2011, quan va ser designat President del Banc Central Europeu en el mandat més complicat al capdavant de la institució monetària europea, en plena crisi financera, amb les primes de risc disparades i la incertesa sobre la sostenibilitat del deute sobirà. Tots aquests factors van provocar fortes tensions que van posar en risc la pròpia unió monetària, i que Draghi va aconseguir contenir amb el seu discurs històric sobre el ‘whatever it takes’. La persistent inestabilitat política italiana va acabar provocant que Draghi assumís el càrrec de Primer Ministre d’Itàlia l’any 2021 en un context de manca d’acord que va precipitar un candidat teòricament imparcial i de consens, una pràctica força habitual en la política italiana.
En una recent entrevista al Financial Times, que ha servit com una primera presa de contacte amb el que podrien ser les conclusions del seu informe. Draghi ha realitzat afirmacions contundents contra alguns dels problemes de la UE que van més enllà de consideracions merament econòmiques. Draghi afirma que el model bastat en les dependències dels Estats Units per la defensa, de Rússia per la provisió energètica i de la Xina pel comerç i la manufactura ha arribat a la seva fi. També creu que és necessari que la Unió Europea pugui expressar-se mitjançat una sola política exterior i de defensa. Les principals debilitats econòmiques que subratlla l’ex banquer central son una baixa productivitat, uns costos energètics elevats i la manca de treballadors qualificats. A més d’aquests reptes, cal sumar-hi l’impacte que tindrà l’envelliment demogràfic sobre moltes altres variables, com la situació fiscal. Tot plegat en un escenari de pèrdua de competitivitat respecte els Estats Units, el Japó, Corea del Sud o la Xina, cosa que pot fer perdre influència a la UE.
És cert que molts estàndards europeus sovint s’acaben generalitzant en d’altres jurisdiccions, tal i com posa de manifest la investigació de la professora Anu Bradford, plasmada en un llibre que porta per nom aquest fenomen: l’Efecte Brussel·les. Però la UE no pot ser una regió que visqui només del desenvolupament i la innovació en l’àmbit regulatori, i no sigui capaç de ser capdavantera en la producció dels béns i serveis la regulació dels quals pretén liderar. Un exemple paradigmàtic és la recent designació dels ‘gatekeepers’ en aplicació de la Llei de Mercats Digitals (DMA, per les seves sigles en anglès), que imposa noves obligacions regulatories a diferents serveis i operadors tecnològics. Dels 22 serveis designats d’entre 6 operadors no en trobem cap d’europeu. Només hi ha empreses americanes i una xinesa. La darrera vegada que alguna empresa europea es va situar en el top 10 d’empreses amb major capitalització del món va ser l’any 2015, i van ser dues empreses suïsses, Novartis i Nestlé. El prominent augment de la cotització borsària de la farmacèutica danesa Novo Nordisk podria acabar situant-la en el selecte grup.
Els elements assenyalats per Draghi posen de manifest la necessitat de repensar el grau d’integració de la Unió i de plantejar alguns canvis estructurals per ressituar Europa al mapa d’on sembla que, en alguns temes, n’ha acabat sortint. Caldrà atents a la publicació final del seu informe.
