La investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern no només s’ha traduït en el nomenament dels nous integrants del Consell de Ministres. Si fem una ullada al Butlletí Oficial de l’Estat des del passat 16 de novembre, dia de la investidura,podrem veure com aquest darrer mes ha estat ple de nomenaments i cessaments de càrrecs de diversos nivells. Així, malgrat que inicialment un podria pensar que, donat que el color del Govern no ha canviat gran part de l’estructura hauria també de romandre inalterada, s’ha produït un relleu molt important en les secretaries d’Estat, els directors de gabinet, secretaris generals, directors, delegats del Govern i fins i tot ambaixadors, en aquest últim cas amb premi inclòs per Miquel Iceta, que ha estat nomenat ambaixador Delegat Permanent d’Espanya davant la UNESCO.
Des de l’arribada de Pedro Sánchez a la Presidència del Govern el 2018 mitjançant la moció de censura hem vist com dos Ministres de Justícia del seu Consell de Ministres han estat nomenats Fiscal General de l’Estat i magistrat del Tribunal Constitucional. A més, aquesta última distinció també s’ha concedit a una directora general del Ministeri de la Presidència. En el transcurs de la mateixa legislatura, una Ministra de Treball ha assumit el càrrec de presidenta del Consell d’Estat, el màxim òrgan consultiu del Govern. Recentment, l’exsecretari d’Estat de comunicació ha estat designat com a nou president de l’Agència EFE, un nomenament que fins i tot ha estat qüestionat des de l’editorial d’un dels mitjans més afins al Govern. I des de fa unes legislatures s’arrossega la polèmica pel fet que el president del Centre d’Investigacions Sociològiques, l’organització pública encarregada de la demoscòpia, és una persona que prové directament de l’executiva del partit que encapçala el Govern.
A més, el Tribunal Suprem va anul·lar el passat 30 de novembre el nomenament de l’ex Ministra de Treball, Magdalena Valerio, com a presidenta del Consell d’Estat. L’Alt Tribunal va considerar que no hi concorria la qualitat de “jurista de reconegut prestigi”, element imprescindible segons l’articulat de la llei encarregat de regular aquest òrgan, perquè no compta amb una trajectòria acreditada de l’exercici d’alguna professió vinculada amb el dret o la publicació d’articles acadèmics que conformin una obra rellevant per la comunitat jurídica.
Sembla que ni tan sols hi ha la voluntat de voler aparentar que no s’està produint una colonització partitocràtica de les diverses institucions de l’Estat, ja que s’està produint un salt directe des de l’òrgan de més alt nivell polític, el Consell de Ministres, i d’altres nivells governamentals d’elevat rang, a un seguit d’òrgans constitucionals i autoritats independents que en molts casos actuen com a pesos, contrapesos i fiscalitzadors de les decisions del poder executiu. Aquests nomenaments haurien de regir-se per criteris de professionalitat, independència i meritocràcia, però sobretot s’haurien de preservar les formes i generar una sensació d’imparcialitat, cosa que no hi concorre en aquest cas. Això hauria de fer que quedinel més desvinculats possible del cicle electoral i dels canvis en els poders executiu i legislatiu.
Segons l’OCDE, Espanya és l’únic país, juntament amb Turquia i Xile, on canvien entre el 95% i el 100% dels alts directius públics quan es produeix un canvi de govern. El fet que ni tan sols quan canvia el color de Govern deixem de veure aquesta alteració de tota l’estructura departamental i hàgim d’observar els salts de les mateixes persones entre diverses posicions de l’Administració General de l’Estat hauria de fer-nos reflexionar sobre la idoneïtat d’aquests mateixos individus per ocupar posicions tan divergents. I, sobretot, és l’enèsim recordatori de l’alarmant situació relativa a la rotació dels alts càrrecs de gestió i direcció del sector públic, tant estatal com autonòmica.
