Fa uns dies, el nou Ministre de Cultura va anunciar que proposarà una rebaixa de l’IVA a la compra d’art contemporani per passar de l’aplicació del vigent tipus general del 21% al tipus reduït del 10%. Després de reunir-se amb el Consorci de Galeristes d’Art Contemporani, el Ministre va declarar davant dels mitjans de comunicació que considera la mesura “extremadament positiva”.
Es tracta de l’enèsima cessió davant d’un grup de pressió per aconseguir un tractament fiscal favorable, com anteriorment ha succeït en tants d’altres casos, i com probablement tornarà a succeir en d’altres en el futur. En aquest cas és difícil pensar en algun argument de caràcter distributiu que justifiqui la idoneïtat de la mesura, tenint en compte els perfils de renda dels qui generalment adquireixen obres d’art.
Fer proclames sobre la importància d’equiparar-nos en termes de recaptació fiscal amb la mitjana europea i al mateix temps aprovar de manera sistemàtica noves exempcions i tipus reduïts d’impostos com l’IVA és una contradicció flagrant dels encarregats de dissenyar i implementar la política fiscal. Cal recordar que, segons l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), Espanya perd un terç de la seva recaptació potencial d’IVA per l’aplicació de tipus reduïts, superreduïts i exempcions. I una pèrdua de recaptació equival a menys recursos per dur a terme polítiques per la via de la despesa, que son les que de debò tenen incidència i un impacte distributiu molt superior i directe. És per això que encara sorprèn més que aquestes mesures provinguin de polítics que integren partits situats a l’esquerra de l’espectre polític.
Una ullada ràpida a les xifres comparatives de recaptació fiscal a nivell europeu ens mostra com una part molt rellevant del diferencial UE27-Espanya, aproximadament la meitat, ve donada per la menor recaptació dels impostos indirectes. Això és quelcom que ja havíem posat de manifest en aquesta mateixa columna fa més d’un any, però lamentablement és una qüestió que es va repetint de manera reiterada en el debat públic. Espanya és el país de la UE27 que té un tipus implícit sobre el consum més baix, cosa que implica que el nivell impositiu respecte el consum total és molt reduït. Això no és una cosa que es produeixi en un sol any, sinó que succeeix de manera ininterrompuda per tots els anys de la sèrie històrica, entre 2009 i 2021. El país que encapçala el rànquing gairebé tots els anys en aquesta mètrica d’imposició sobre el consum és Dinamarca, només superada per Luxemburg durant un sol any. La socialdemocràcia nòrdica, que molt sovint es posa d’exemple per la capacitat prestacional de la seva administració i la provisió de serveis públics, compta amb un tipus únic sobre l’IVA del 25%, sense que existeixi cap tipus reduït. Per tant, aquest IVA aplica de manera uniforme a l’alimentació, la cultura, o els productes que sovint son considerats ‘de luxe’.
Aquesta és probablement una de les dissonàncies cognitives més evidents i persistents en l’àmbit de les polítiques públiques a Espanya. Els legisladors poden, en un interval molt curt de temps, reiterar la seva voluntat de fer tot el possible per augmentar la càrrega fiscal i situar-nos més a prop de la mitjana europea i tot seguit anunciar o aprovar noves reduccions i exempcions dels impostos indirectes, que justament ens allunyen del primer objectiu.
