Probablement a molts de nosaltres això que exposaré seguidament no ens haurà tocat massa de prop, és possible, però això no treu que arran de la pandèmia de la covid-19 tots hàgim estat testimonis de la vulnerabilitat d’una part molt rellevant del nostre model econòmic, basat fonamentalment en el turisme i en el sector serveis.
La situació viscuda des de finals de 2019 fins gairebé tot l’any 2022 ho va aturar tot, o pràcticament. El turisme i sectors afins, com la restauració, la cultura o el comerç en zones turístiques, van ser els més castigats, i el sotrac econòmic i social generat, certament, no té precedents fins a la data. Aquest fet ha revifat de nou el debat sobre la necessitat de diversificar l’ocupabilitat i trencar amb el monocultiu turístic.
La crisis va generar cert consens en afirmar que segurament mai res tornaria a ser com abans, que es produirien canvis socioeconòmics que tindrien una incidència molt marcada sobre el turisme tal com l’havíem conegut fins aleshores: diferents patrons de mobilitat, de socialització i de consum, canvis en el lleure, en el treball i en moltes altres esferes de la vida social que afectarien el món dels viatges i del turisme. Però la realitat és tossuda i, com se sol dir, l’home és l’únic animal que ensopega dues, tres i quatre vegades amb la mateixa pedra.
Posem les dades sobre la taula. El turisme és actualment un sector cabdal per a l’economia catalana. Representa aproximadament el 12% del PIB de Catalunya i proporciona treball al 13% de la població ocupada. De fet, segons fonts d’Exceltur, una entitat que aglutina una trentena de grans empreses del sector turístic, de no ser pel turisme, aquest passat 2023 l’economia espanyola hauria crescut tan sols el 0,8%, enlloc del 2,4% que estima el Banc d’Espanya. I el 2024 no sembla ser la veu discordant amb una moderació d’aquest creixement. En aquesta línia, les mateixes fonts auguren que Espanya superarà tots els rècords, amb xifres econòmiques superiors als 200.000 milions d’euros equivalents al 13,4% del PIB.
I ara ve quan ens toca aturar-nos i reflexionar. És sostenible i desitjable aquest ascens continuat del turisme? És el que volem i necessitem com a país i com a societat? Per què no dissenyem una oferta turística de més alt valor afegit i que tingui una millor acceptació ciutadana?
El creixement pel creixement ja no ha de ser l’objectiu del turisme. I el turisme, sense menystenir-lo, ja no ha de ser l’eix vertebrador de la nostra prosperitat econòmica.
El sector turístic és ara com ara un dels grans motors econòmics de Catalunya i d’Espanya, però alhora, cada vegada som més les persones que el reprovem per la seva baixa productivitat i impacte social i natural en el moment actual de crisi climàtica. El turisme és un gran generador d’ocupació, indiscutiblement, però en la majoria de casos es tracta de posicions de baixa qualificació, amb salaris un 4,7% inferiors a la mitjana nacional i amb una estacionalitat i temporalitat del 21,2%, quatre punts per damunt del conjunt de l’economia.
Dit això, tenim molts deures a fer. Perquè la característica fonamental del nostre model turístic no té a veure amb el poder adquisitiu dels nostres visitants, ni tan sols amb el motiu de la seva visita (sol i platja, cultura, gastronomia, competicions esportives, fires i congressos, etcètera), sinó amb la tipologia de feines que genera i els salaris que retribueix.
L’aposta, doncs, passa per afrontar els reptes del sector en el mitjà i llarg termini, impulsant els tres pilars de la sostenibilitat: la vessant socioeconòmica, la mediambiental i la territorial. Ino tan sols això. Hi ha vida més enllà del turisme i ens ho hem de creure. Continuar insistint en el turisme com a principal i únic motor econòmic del país és igual a disparar-nos un tret al peu.
Un sector decisiu hauria i ha de ser la recerca, el desenvolupament i la innovació (R+D+I) i la tecnologia, crear nous productes i exportar-los a fi de millorar la nostra balança comercial. I, sense cap mena de dubte, hem d’invertir decididament en educació i en unes polítiques educatives efectives, que s’orientin a la qualitat i a l’equitat del sistema. Perquè el darrer informe PISA ho diu tot, una patacada dràstica a Catalunya que ha caigut tres vegades més que el conjunt del territori espanyol. Els pitjors resultats de la història des que es va començar a fer aquest estudi, l’any 2000. Un retrocés gegant que hem d’analitzar amb calma i abordar amb valentia.
La formació, doncs, és clau per crear ocupació de qualitat i vertebrar la Catalunya del futur. L’aposta ha de ser ferma i deixar-nos d’excuses. Ja no hi ha marge d’error perquè ens hi juguem la nostra competitivitat.
