Darrerament, aquells que assistim o participem en fòrums entorn de l’emprenedoria i la inversió abordem una pregunta recurrent: “com impacta l’actual context macroeconòmic al finançament de les start-ups?”. Si bé és cert que la remuneració mitjana dels dipòsits de la banca espanyola es manté notablement allunyada dels tipus que avui ofereixen els principals països d’Europa, l’augment de les taxes impositives retorna atractiu a les inversions més conservadores en detriment de les start-ups, que avui no tan encaren majors dificultats per finançar-se sinó que n’han de fer un ús més eficient. De fet, un altre efecte paral·lel d’aquest constrenyiment inversor, ergo, d’una menor captació de fons per part de les empreses emergents, és també la pèrdua o disminució de la seva capacitat per captar i retenir talent i, per tant, mantenir-se competitiva al mercat.
Des dels grans organismes reguladors se’ns diu que aquest encariment del preu del diner és una mesura necessària i imprescindible per controlar la inflació, en tant que els /pus d’interès alts mo/ven un refredament del consum i, en conseqüència, un descens de la inflació. La realitat, però, s’ha traduït en un encariment generalitzat del cost de la vida. Ha desencadenat, d’una banda, el significatiu deteriorament del poder adquisitiu de l’economia domèstica. De l’altra, l’ecosistema emprenedor s’ha vist abocat a encarar enormes dificultats per accedir al finançament, que al seu torn, s’ha traduït en menys capital disponible degut al progressiu encariment de la càrrega financera.
Dit això, recuperem de nou la pregunta del principi: com afecta aquest viratge de la política monetària al finançament de les empreses emergents? El fet que durant aquesta darrera dècada els tipus d’interès s’haguessin mantingut en uns nivells tan baixos, fins i tot negatius, indubtablement havia fomentat que el capital risc apostés per iniciatives més agressives i substancialment més volàtils, en aquest cas les start-ups. Però actualment aquesta realitat ha canviat i constatem un previsible retorn a les inversions més conservadores, que no tan sols aporten més certesa sinó que garanteixen una remuneració superior a la fins ara obtinguda.
Enfront aquest escenari de depressió inversora, les empreses emergents s’han vist abocades a assumir costos més elevats pel seu deute. En ocasions, fins i tot, a cercar finançament en els coneguts “préstecs de risc” o “venture debt”, atorgats per fons d’inversió amb unes taxes imposi/ves superiors als crèdits de la banca tradicional, encara re/cents a finançar negocis poc consolidats. Si ens remetem a les dades del darrer informe Titans of Tech, elaborat pel fons GP Bullhound, aquesta tendència a l’endeutament evoluciona a l’alça. De fet, del 2021 al 2022, el nivell de deute de les startups europees es va més que duplicar, passant dels 11,1 milions d’euros als 23,3. I això es trasllada, finalment, en un palanquejament excessiu i en una inestabilitat financera.
L’objectiu de tota empresa, sigui quina sigui la seva maduresa, hauria de ser assolir un creixement sostenible que generi rendibilitat, si no immediatament, sí en el mitjà termini. I, per descomptat, deixar de banda aquesta obsessió malaltissa pel creixement a qualsevol preu, que com ja hem pogut constatar especialment en l’ecosistema Silicon Valley, ha estat motiu d’una onada d’acomiadaments massius, quan aquestes empreses sobredimensionades no han pogut o sabut fer front a les fluctuacions macroeconòmiques.
Les empreses emergents que puguin demostrar una gestió financera sòlida i una rendibilitat a llarg termini, atrauran de ben segur aquell capital que busca inversions més segures en temps d’incertesa econòmica. Val a dir, a més, que les start-ups que se centrin en la innovació, en verticals en auge o que tinguin una visió a llarg termini sostenible i ben consolidada, podran tenir més èxit en l’obtenció de finançament i a mantenir així el creixement en temps de dificultat.
