El meu imperi romà és un breu de premsa que vaig veure durant la carrera, fa un milió d’anys. Era un recull d’un teletip després d’una atenció a mitjans de la llavors presidenta de la Junta d’Andalusia i candidata apparàtxik a dirigir el PSOE, Susana Díaz. La peça explicava que Díaz havia respost unes declaracions de -atenció- Barack Obama sobre no sé quin tema. Sempre m’ha cridat l’atenció, suposo, l’escassa noció de l’escala que els polítics mostren per mantenir-se al loop informatiu de torn. Que Pedro Sánchez s’inventi un eslògan per fer de mirall revers de Trump -el nou Green, baby, green amb què vol manar la Moncloa enfront del robat Drill, baby, drill del cabdill conservador- sembla patir del mateix mal. Genuïnament, però, no ho fa: el centreesquerra global, ara mateix, no té res millor a oferir, com a mínim no a l’escala executiva, per plantar cara a la metàstasi ultradretana. Déu ens guardi.
A mitjans dels anys 60, Itàlia -per a qui volia mirar- era una potència cinematogràfica. Les sessions dobles de mitjanit de les sales romanes oferien veritables joies com si foren bosses de pipes: per consumir ràpidament i tornar a casa mig satisfet. Un autèntic mestre dels gèneres purs, Mario Bava, va estrenar el 1966 una pel·lícula que, vista des d’ara, ja tenia tot allò que el terror comercial fa servir sis dècades després per fonamentar èxits de taquilla: Operazione Paura (Operació Por, en català). En ella, l’esperit venjatiu d’una nena petita assassinava els habitants d’un poble que es va conxorxar per amagar la seva mort accidental durant la fira local. Als Estats Units, a on veien el SEO d’una altra manera, la van traduir com a Kill, baby, kill, un eslògan que després en va inspirar molts altres, i que va acabar a la boca de Trump en defensa del fracking i el consum de combustibles fòssils.
Vistes les dues bandes dels blocs globals realment existents, hom es pregunta quina serà la venjança que ens deixarà al nostre lloc no trigant massa. Qui acabi guanyant entre la fervent moderació del gris socialisme espanyol i la bogeria acientífica del novíssim Washington és irrellevant: la terrible realitat de la catàstrofe climàtica que uns ignoren i els altres es neguen a combatre és que arribarà, inexorable, al final de qualsevol dels dos camins -un de més ràpid i mortal, l’altre amb més subvencions-.
El discurs renovable i verd de Sánchez, que domina les institucions europees a jutjar per la gegantina cartera que ostenta la seva exministra Ribera a la Comissió Europea, pensa el procés de transició com un indestriable dels desitjos i designis del mercat -oligopoli- energètic, a qui regala concessió rere concessió sense un braç regulador seriós que el comandi. El negre i bullint de Trump engresca els acceleracionistes, que veuen en el boig i els seus caps pensants la darrera angoixa d’un model que ja ha esclatat en les seves contradiccions, però encara no ho sap. A banda i banda, inundacions, incendis i sequeres -a la dreta celebrades, a l’esquerra gestionades per garantir els ingressos hotelers-. I qui dia passa… fins que no en quedin.
Tornant a la conversa de l’escala, potser Sánchez i Trump sí que es poden mirar a la cara. Sí que són, per desgràcia, els comandants en cap de les dues històries que queden per explicar en les majories polítiques d’aquest terrible inici de segle. Qui els supera, còsmicament, és el perill civilitzatori que a l’humil Mediterrani encara percebem com un cap de setmana amb 20 graus de mitjana a finals de gener. Drill, baby, drill o Green, baby, green: entre la incompetència i l’autèntica maldat, poques sortides queden. Uns anys després del terror italià, a principis dels 70, els mítics Trammps cantaven a Disco Inferno des d’un barri de Philadelphia el seu propi eslògan, un que després es van fer seu els Panteres Negres, dirigit a l’establishment blanc post drets civils: Burn, baby, burn. Curiosament atractiva per ser una tercera via.
