La setmana passada va transcendir que un empresari xinès, propietari d’un grup industrial dedicat a la fabricació de teixits i peces de vestir, havia signat la compra d’alguns actius que quedaven de l’antiga fàbrica tèxtil Nylstar a Blanes. Amb aquesta compra queda pràcticament esgotat el repartiment del complex industrial, atès que altres parts de la parcel·la ja havien estat adjudicades a altres usos logístics i productius no relacionats amb el tèxtil. Va passar desapercebut, però l’empresari xinès, en ser consultat pels mitjans de comunicació d’aquí, va oferir unes declaracions que em van colpir: venia a dir que ell tenia un deure moral amb preservar la història industrial d’una empresa que havia admirat de jove, i que no podia permetre que acabés abandonada i vandalitzada. És a dir: l’industrial xinès compra les restes de Nylstar per romanticisme, per nostàlgia del sentiment d’admiració que havia sentit quan aquella fàbrica era una aspiració gairebé fantasiosa, inabastable.
Al final no ho era, d’inabastable. No només l’empresari xinès ha pogut fer un imperi industrial que ha igualat i superat a Nylstar en eficiència, en economies d’escala – és a dir, dimensió productiva i, per tant, competitivitat – i en internacionalització, sinó que els han desplaçat del mercat fins que la planta catalana ha acabat tancada i repartida a trossets nostàlgics com qui ensenya als seus amics que té un tros del mur de Berlín. Però Nylstar no és, lamentablement, un cas que requereixi escriure’n una columna, perquè en aquest cas la present columna, en lloc de ser quinzenal, hauria de passar a ser diària: només la setmana passada van anunciar el tancament la planta de Plastiverd al Prat de Llobregat, acomiadant els noranta treballadors que tenia en actiu; també Schara a la Zona Franca, acomiadant cinquanta-sis treballadors, i finalment el fabricant d’electrodomèstics Cata, que acomiada quaranta-nou treballadors a Torelló.
Les causes de tots aquests casos no són del tot comparables – totes elles requereixen autocrítica, però algunes addicionalment haurien de produir cessaments de caràcter polític i tècnic, i d’altres potser permeten una mica més de benevolència. De més inevitable a menys, Nylstar ho tenia francament difícil: la indústria tèxtil és una commodity global que viatja bé: ocupa poc espai i té un valor afegit relativament alt, alhora que la seva producció és intensiva en consum energètic. A Europa tenim els pitjors costos energètics del món, i l’alè al clatell de l’obligació de descarbonitzar centres productius sense disposar d’un context on això sigui ni tan sols possible: una xarxa elèctrica amb tots els nodes plens, ocupats; projectes de canalitzacions d’hidrogen verd sense data d’inici d’obres anunciada i parcs fotovoltaics frenats per manifestacions cupaires amb pancartes de “Renovables sí, però no així”. Nylstar no podia sortir-se’n.
Tampoc Plastiverd tenia bones cartes sobre la taula: el modelatge de plàstic també és intensiu en energia, és un procés que genera emissions de CO2 directes – el que en diem “Abast 1”, és a dir, el mateix producte genera gasos d’efecte hivernacle en ser fabricat, perquè és un derivat fòssil – que a Europa són avui multades a raó de 78€/tona de CO2 emesa, mentre que a la Xina evidentment no existeixen tals multes i es poden importar les peces de plàstic des de la Xina fins al port de Barcelona sense cap mena de problema ni impost específic. El plàstic emet 3,5kg de CO2 per cada kg fabricat; per tant, genera 27 cèntims d’euro de fiscalitat verda, i el preu de mercat del plàstic és d’uns 2€/kg, per la qual cosa els europeus hem creat una desviació d’entre el 12% i el 13% del preu respecte de la Xina que és purament fiscal i fictícia, i que no deixa a Plastiverd altra alternativa que baixar la persiana. Convé afegir que aquesta no és l’opció més sostenible: els catalans seguirem comprant productes de plàstic, que a diferència de Plastiverd, que devia fer servir gas natural, provindran ara de geografies on es crema carbó.
Cata tampoc ho tenia fàcil: Xina té macrociutats dedicades a la fabricació d’electrodomèstics on hi ha barris i carrers sencers dedicats a tipologies d’electrodomèstic: al barri de les cafeteres de càpsules, es succeeixen una porta rere l’altra on negociar preus, models i dissenys a l’engròs – evidentment, res a fer amb les economies d’escala de fabricar electrodomèstics a Catalunya.
El cas de Schara és el més criticable. L’empresa, situada a Mercabarna, va patir un incendi fa més de dos anys. Ha perdut dos anys discutint qüestions urbanístiques i de permisos d’obres per reconstruir la nau cremada fins que se li ha esgotat la paciència i ha enviat als tècnics d’urbanisme a pastar fang, amb un ERO per la totalitat de treballadors de la fàbrica. Aquestes qüestions passen sovint i són greus – requereixen cessaments i una reflexió profunda sobre el sistema d’incentius que tenim per als càrrecs polítics i tècnics, atès que sovint pateixen les conseqüències de prendre males decisions, però, en canvi, dilatar les coses fins a extrems inacceptables no en té cap, de conseqüència. Mentre no siguem capaços d’entendre que la competitivitat és difícil de guanyar i que calen els incentius correctes i molta agilitat, seguirem rebent ocasionalment empresaris orientals que compren trossos del nostre llegat industrial com qui aconsegueix una obra d’art admirada a una subhasta.
