Hi ha posicions progressistes als Estats Units que comencen a parlar de la necessària “desMAGAficació” dels Estats Units. Com a l’Alemanya nazi o a l’URSS postestalinista, canviar les targetes a les portes i els quadres als despatxos no servirà per a res quan Trump abandoni l’oficina. Les institucions nord-americanes necessitaran una diàlisi completa. Arreu, a més: al “pantà” de Washington com al de Nova Orleans, el virus ha arribat fins a la darrera casa. El foc, però, no ha de cremar només a aquella banda de l’Atlàntic. Els falcons trumpistes han exportat a Europa el bacteri. Encara no és prou fort, i amb una mica de sort s’ofegarà abans de néixer del tot. Però això no vol dir que se’l pugui ignorar. Mai és massa feble.
Respecte del mentor, els dos aprenents locals que patim a Catalunya tenen un clar desavantatge. Un bitxo com Trump només pot ser real a un estat fallit com els Estats Units. De fet, ni tan sols als Estats Units. Només les cities financeres, els morts que caminen al país, són capaços d’aguantar aquest element. Els cadells d’Steve Bannon de les nacions amb Estat, com l’Espanya total i infinita, tenen una petita sort: a Madrid, a Roma, a Londres, a Frankfurt; hi ha maquetes a escala d’aquella monstruositat financera novaiorquesa que va permetre a la família Trump fer-se milionària sense haver fet una sola cosa de valor.
Els aranzels han sublimat el programa vampíric que va servir a Trump per guanyar les eleccions, i que imposa a totes les seves sucursals arreu del món. La idea no era negociar, ni atraure més fàbriques al país. Sempre va ser una trampa per fer més rics els seus amics. Ja ho va fer el 2018: aranzels a les empreses siderúrgiques, però amb exempcions per a les firmes “estratègiques” -que coincideixen 1:1 amb les principals donants a les campanyes republicanes-. Sacrificar tota una economia per acumular encara més capital allà o sembla que el capital és infinit. No en va, la primera onada de tarifes va enfonsar la capitalització de Ford i General Motors, però va disparar la de Tesla. Ara, la joia de la corona d’Elon Musk està tan destrossada com la resta del sector. Que *vulgui* enriquir els amiguets no vol dir *que li surti bé*.
Aquesta és la qüestió. Si algun dia els alumnes catalans de Trump, que seuen al fons de la classe i ningú s’adona que hi són, toquen un mínim de poder, a quin capital retran homenatge? Doncs al que tenen: al de Madrid. Una proposta econòmica que gira al voltant de regals als més grans a costa dels més petits -no només de les majories socials, també de les petites i mitjanes empreses- no pot ser català. No per una celebració de les bondats espirituals del país. És que no en tenim, de grans. I els pocs que en tenim són massa petits -“Dels bancs espanyols, serem el català”, deia Oliu-. Reitero, mai seran prou forts. Moriran sense haver fet camí. Però l’economia ficció promet que ningú, mai, regalarà més glòries a Espanya que els aprenents de MAGA. No tenen un altre programa. Només poden ser madrilenys.
