Justificar l’agressió a Veneçuela i el segrest del seu president il·legítim apel·lant exclusivament a l’accés a la gran beta de petroli local seria simplificar excessivament la política geoestratègia d’un president que, amb les seues intervencions tan simples, facilita la simplificació.
Donald Trump és un descarat sense la vàlvula que regula la inhibició humana. Està tan pagat d’ell mateix, que considera que no li cal mentir. Ignora els mecanismes convencionals que regien fins ara la diplomàcia, perquè es pensa que no li cal ser hipòcrita, que els seus electors el voten per “machote”.
Trump intervé en política internacional amb interessos primaris i declaracions més primàries encara. Aquesta vegada ha apel·lat, sí, a la recuperació dels “drets” de les grans empreses petrolieres nord-americanes, que havien quedat cada vegada més laminats amb l’evolució del chavisme. Nicolás Maduro s’havia decantat cap a l’Iran, la Xina i Rússia, les potències que el dictador veneçolà considerava aliades i que li facilitaven un escut que al remat s’ha demostrat ineficaç.
Però aquesta no ha estat, ni de bon tros, l’única causa que Donald Trump ha arguït en aquesta ocasió. Les mateixes grans empreses petrolieres dels Estats Units han confessat que no veuen clara la jugada ni el retorn a un mercat que, malgrat la intervenció armada del seu president, consideren políticament inestable, comercialment insegur i carregat d’incògnites que Trump ni ha aclarit ni està en condicions de fer-ho.
Si una invasió i una ocupació militar no desvelarien aquestes incògnites –perquè tampoc ho van fer a l’Afganistan o a l’Iraq–, encara menys ho poden fer una sèrie d’acords amb el règim, quasi intacte. Els dubtes ara oberts dependran de l’evolució política del país en els pròxims mesos i de l’acceptació o el rebuig de l’exèrcit chavista a una nova situació política. Precisament, qui s’ha mostrat més crític amb el segrest del seu president ha estat el ministre veneçolà de Defensa, Vladimir Padrino.
Segons totes les aparences, l’evolució de la situació política veneçolana se supedita ara al fet que la nova presidenta, Delci Rodríguez, tinga prou força i puga complir els presumptes compromisos a què ha arribat amb l’administració de Donald Trump, que ja l’ha amenaçada. Ho farà? Depèn de massa factors.
Exactament per això, l’apel·lació exclusiva a l’accés al petroli veneçolà per explicar tot aquest episodi pot resultar insuficient, massa simple. No debades el secretari d’Estat dels Estats Units, Marco Rubio, ha enumerat entre les causes que justifiquen l’operació la intervenció contra el tràfic de droga –al capdavant del qual els EUA situaven el mateix president Maduro i la seua família, però no el seu equip de govern immediat–, la neutralització de la influència de l’Iran en la Veneçuela actual i el control de la immigració, desbocada a causa de la situació política del país.
Potser també darrere la maniobra hi ha l’intent de tallar el subministrament de petroli a la Xina. I això seria una maniobra indirecta que Trump aquesta vegada no ha reconegut obertament.
El president dels Estats Units, doncs, ha marcat territori –allò que considera que és el seu territori– amb l’orina pròpia dels mamífers menys evolucionats, però tot plegat obeeix a causes diverses. I és possible que algunes fins i tot ara passen desapercebudes.
Siga com siga, queda clar que l’únic motiu que no ha mogut la intervenció i que Trump –a diferència dels seus antecessors al càrrec– no ha arguït en cap moment ha estat la destitució d’un dictador i el restabliment de la democràcia. El president dels Estats Units ha anunciat que únicament pretén controlar el país, evitar les maldats que atribuïa a Maduro i portar-lo de moment a un funcionament “correcte”. Aquesta correcció trumpista portarà Veneçuela a una democràcia més decent?
Si tot plegat haguera consistit en la destitució violenta d’un dictador, els països que en tenen un que els governa demanarien tanda a la Casa Blanca. I aquesta mateixa regla es podria aplicar a Vladímir Putin, a Xi Jinping o a algun dels mandataris que darrerament han rebut tracte d’estadistes a la Casa Blanca.
L’esquerra més clàssica en aquesta part del món –mentre la dreta més estúpida l’aplaudia amb els colzes– ha criticat la intervenció per “imperialista” i només hi ha vist al darrere l’ànsia per controlar els pous del petroli veneçolà. Les visions simplistes i maniquees entelen la realitat, i ens fan més simples i més maniqueus. Com que són aquestes visions les que dominen el nostre món de cada dia, aplicades a cada conflicte, ningú pot esperar que els dirigents internacionals aborden el problema que més els hauria de preocupar: la insolvència de l’ONU i la necessitat de trobar instàncies de control mundial que almenys ens asseguraren la diplomàcia. Es a dir, la hipocresia necessària per evitar el domini total dels primats.
