Va ser Bill Clinton qui va fer popular la frase -una de tantes que han passat a la història- en la campanya de 1992 contra George Bush: “The economy, stupid”. En aquells moments Bush pare ho tenia tot a favor, sobretot en política internacional, però els assessors de Clinton li van aconsellar centrar-se en “allò que interessa a la gent”. I li van fer aquest apunt que l’acompanyava als discursos electorals.
Aquesta mateixa divisa anys després la van fer córrer Ciutadans. Contra les pretensions dels independentistes, els dirigents del partit extremadament unionista els reclamaven parlar “d’allò que interessa a la gent”. La paradoxa és que Ciutadans, en aquells moments i encara ara, només parlava del “separatisme”. Una preocupació que han convertit en obsessió única.
Si Catalunya fora un país convencional, l’economia, en efecte, seria uns dels ressorts més efectius a l’hora de decidir el vot en una campanya electoral. Totes les qüestions que s’hi refereixen d’una manera o d’una altra són determinants en la vida de les persones. Des de les prioritats en infraestructures fins a la pressió fiscal -en l’estret marge que l’estat permet a la Generalitat-. No és que no se’n parle -que se’n parla, durant la campanya i molt-, d’economia, però no sembla que siga el factor decisiu que marque el sentit del vot. Bill Clinton hauria perdut les eleccions a Catalunya.
L’economia no és determinant, en primer lloc, perquè l’eix que concita més adhesió o rebuig encara és el procés independentista. Ni que siga per proposar fórmules d’acord bilateral o per descartar-lo d’una vegada. O, si no, el grau de sobiranisme en aspectes clau. En lloc de proposar una alternativa concreta en l’ampliació de l’aeroport del Prat, per exemple, els partits independentistes centren més esforços i saliva a demanar-ne la transferència a la Generalitat. Hi preval el tot o res. Potser perquè les fórmules intermèdies s’han demostrat ineficaces de fa molts anys.
En el discurs de Carles Puigdemont, el candidat independentista que ara recull més intenció de vot, l’economia referida a aspectes concrets ocupa poc espai. L’expresident dedica els arguments i les energies a proclamar que conclourà el procés que es va obrir amb el referèndum de l’1 d’octubre. No és l’economia, doncs.
Però, més enllà del contingut i les estratègies de la campanya electoral, el problema és un altre. La fragmentació política del Parlament ha obligat i obligarà a fer exercicis de composició de majories que condueixen a l’esterilitat. Si Salvador Illa pretén aconseguir el suport dels Comuns per ser investit, no hi haurà ampliació al Prat. Si Carles Puigdemont necessita la CUP i després Junts pretén aconseguir una estabilitat en el govern, se’n pot oblidar igualment. En última extrem, la transferència de l’aeroport -altament improbable- dependrà només de l’aritmètica parlamentària al Congrés dels Diputats.
La necessitat d’aconseguir majories parlamentàries que puguen assegurar la investidura d’un candidat i després la continuïtat d’un govern descarta polítiques econòmiques concretes, ambicioses. En qualsevol sentit.
No és l’economia, estúpids. Almenys a Catalunya.
