Bones notícies: el sistema educatiu postobligatori s’està equilibrant. Segons les dades de l’Observatori de la Formació Professional, el percentatge d’inscrits en programes de formació professional era un 31% el curs 2017-2018 i va pujar fins a un 39% el curs 2022-2023. En canvi, pel que fa als inscrits en graus universitaris, el percentatge va baixar d’un 47% fins a un 42%. Si la tendència continua, en aquest darrer curs ja hi deuen haver hagut més estudiants a les aules dels centres FP que als campus universitaris. Aquests canvis ens apropen a sistemes laborals de referència, com ara el suís, on la formació professional és l’opció àmpliament preferida pels estudiants. Allà, encara més que aquí, els estudiants passen la major part del temps a l’empresa. Això els permet, d’una banda, guanyar experiència i coneixements concrets i, d’altra banda, guanyar un petit, però creixent salari a mesura que aprenen l’ofici.
Durant aquest curs que ara tanquem s’ha fet camí en direcció als Alps, tot desplegant la nova llei de formació professional. Entre tots els canvis, la majoria dels quals no tinc prou criteri per jutjar, hi trobem que totes les formacions esdevenen duals i, per tant, les empreses en poden impartir fins al 50% del currículum. Per aconseguir un sistema de formació realment efectiu, segurament caldrà continuar augmentant el temps d’estada en l’empresa, emprant el criteri que la formació teòrica que rebi l’estudiant ha de superar un mínim llindar d’utilitat a la feina. Un cop finalitzada l’educació obligatòria, l’estudiant hauria d’haver assolit uns bons nivells de llengua i d’altres competències bàsiques. Però com que, de fet, aquests nivells s’assoleixen molt menys del que seria desitjable, hi ha assignatures de l’FP que, actualment, fan una funció de repàs. Posem-hi seny, no té ni cap ni peus que estudiants 16 a 20 anys passin l’estona repassant la gramàtica catalana o les paraules bàsiques de l’anglès.
Pel que fa al sistema universitari, sembla evident que està sobredimensionat. El cas català no és pas únic, sinó que és comú a tot Occident. El primer que caldria destacar són els costos invisibles de les nostres universitats. El seu cost és molt superior als diners que hi destina el pressupost públic. Concretament, tots els estudiants que hi van amb objectius no acadèmics, sinó laborals, sacrifiquen el salari de quatre anys (com a mínim) de feina per obtenir el seu títol. Aquest cost d’oportunitat, tan important, seria justificable si la formació rebuda donés als estudiants la formació, les habilitats necessàries, per fer les feines de més valor afegit que acabaran tenint. Però les dades sembla que no ho avalen. En el llibre The Case Against Education, l’economista Bryan Caplan descriu perfectament com la funció principal de la universitat, empíricament, és la de «senyalitzar» la intel·ligència o laboriositat dels estudiants. Les habilitats pràctiques les aprenen a l’empresa.
A més a més, els estudis universitaris venen acompanyats d’altres costos socials. Per exemple, són un dels factors més importants que redueixen la natalitat. No pot ser gran sorpresa, atès que el temps juga en contra de l’estudiant. Un jove que decideixi anar a la universitat es graduarà amb 22 o 23 anys, o encara més si hi afegim programes de màster o doctorat. Aleshores, tot just començarà la seva vida professional. Si posem que tindrà un salari net de 2000 € mensuals, haurà d’estalviar la totalitat dels seus ingressos durant més de dos anys per poder-se permetre l’entrada i els impostos d’un habitatge de 200 000 €. Quan podrà començar a formar una família? Tots els factors l’empenyen a posposar, a endarrerir i a allargar l’entrada a la vida adulta.
La mesura principal per començar a desfer aquest nus és ampliar les facilitats, per a aquells estudiants que ho desitgin, de formar-se en empreses i començar a guanyar experiència laboral, el més preuat dels actius. Sempre hi haurà una minoria de joves amb inclinacions acadèmiques que han de continuar podent seguir el camí vigent. Però per a la gran part dels estudiants amb aspiracions pràctiques, cal facilitar-los l’entrada al mercat laboral per evitar que quedin atrapats en un sistema que té uns costos amagats socialment inassumibles.
