L’independentisme en l’oposició -en diferents graus i definicions- ha botat com un sol animal –oh, miracle– després de conèixer les dades concretes d’execució pressupostària en el primer semestre del 2024. Unes dades, per cert i no per casualitat, que cal espigolar amb lupa de grossor de cul de got perquè el govern de l’Estat no sol practicar la transparència que tant predica.
Diuen aquestes dades que en els primers sis mesos de l’any passat l’execució pressupostària a Catalunya s’ha quedat en un migrat 20 per cent. A Madrid, però –i no falla i no és obsessió, sinó referència aclaridora– s’ha situat en el 57 per cent, mentre que la mitjana de l’Estat va quedar fixada en el 34 per cent.
Per tractar-se de pressuposts prorrogats, les xifres en general fan pensar, i encara fan pensar més en el cas català, perquè aquí la reincidència és absoluta, patològica. Les xifres d’execució pressupostària any rere any són d’escàndol i cal remuntar-se als gloriosos anys de l’Olimpíada –és a dir, els anteriors als Jocs– per trobar fets que coincidiren amb les intencions prèvies.
En el cas de Madrid –i la insistència és tan impertinent com pertinent– el percentatge d’aplicació supera sovint fins i tot allò que es va pressupostar inicialment.
La protesta dels partits nacionalistes i independentistes ha estat igualment reiterativa. I més si es considera que moltes vegades aquests pressuposts han estat redactats en col·laboració aquestes forces polítiques i que no s’haurien aprovat sense el seu suport parlamentari. La seqüència dramàtica és sempre idèntica. Aquests partits -siga Convergència i Unió, siga Esquerra o siga ara Junts- escenifiquen grans discussions, tensions tibants, amenaces de tirar-ho tot a rodar, per felicitar-se per les grans consecucions finalment i presentar-se davant l’opinió pública catalana com els grans mediadors.
De fet, el nacionalisme n’ha viscut sempre, d’aquest pas de melodrama representat temporada rere temporada amb el mateix desenllaç. Qui en viu ara és l’independentisme, que ha deixat caure el “no hi ha res a fer” i l’ha substituït per “alguna cosa farem”.
L’any passat i enguany se suposa que el govern socialista deu l’estabilitat parlamentària al suport d’Esquerra i de Junts per Catalunya. És cert que fins ara no se n’ha sortit en el front pressupostari i que ha hagut d’anar prorrogant els comptes. Tan cert com que, si Pedro Sánchez encara és president del govern de l’estat, ho deu també a aquests dos partits. Per tant, almenys en aparença hauria de ser molt més escrupolós que els seus antecedents. I no. Ni a la tercera, ni a la quarta, ni a la cinquena, ni mai. Els governs espanyols proposen pressupostos i les Corts espanyoles els aproven per complir-los segons amb qui i on.
Afirma Salvador Illa que el seu govern té com a objectiu recuperar el liderat econòmic i industrial per a Catalunya. Pretén que Catalunya torne a ser “la locomotora espanyola”. Per ara continua sent el dipòsit del carbó. I gràcies. Per a més inri, en Setmana Santa, afirma el ministre de Transports que l’any passat les seues partides es van executar primorosament. Deu ser perquè això el seu govern sí que ho havia pactat amb Esquerra arran de la investidura. La resta no cal. Que rebente la locomotora!
