La setmana passada ha revifat el debat entorn dels projectes de línies d’alta tensió que tenen el propòsit de transportar electricitat d’origen renovable des d’Aragó, lloc de generació, fins a Catalunya, lloc de consum. L’eix que ha de connectar Terol amb Begues, de 180km de llargada i que creua 40 municipis, ha superat el tràmit d’aprovació per part del Ministeri de Transició Ecològica; si bé s’ha condicionat inusualment aquesta aprovació a que la Generalitat emeti un informe de biodiversitat que estudiï l’impacte ambiental de les grans torres metàl·liques sobre les superfícies que han de creuar.
Com hem arribat fins aquí? El debat de les energies renovables a Catalunya s’hauria d’haver plantejat des de l’inici com un joc de suma zero. No s’ha fet: cadascun dels projectes, individualment, s’ha jutjat en públic partint de la premissa que es podia fer o es podia no fer, sense cap conseqüència. S’ha creat una micro-plataforma contrària a cadascuna de les plaques solars i molins eòlics que s’han volgut ubicar al territori, predicant que si s’executava el projecte hi hauria un impacte, però si no s’executava aquest impacte ens l’estalviaríem tots plegats. El resultat d’aquest plantejament és que Catalunya cobreix un 6% de la demanda amb centrals hidroelèctriques, la majoria d’elles centenàries; un altre 6% de la demanda amb energia eòlica i un 1% de la demanda amb solar fotovoltaica, sense comptar l’autoconsum. La dependència de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellós és enorme, i aquestes tenen una data de caducitat propera i coneguda.
Ara aflora la fal·làcia dels darrers deu anys. Ara resulta evident que la demanda i oferta elèctriques han de coincidir, que aquest és un joc de suma zero, i que si no s’incorpora generació renovable i alhora tanquen les centrals nuclears, caldrà un pla B per abastir Catalunya d’electricitat. Aquest pla B són les línies de molt alta tensió que creuaran tot Catalunya des d’Aragó. I tot just ara es torna al punt inicial: algú ha comparat l’impacte ambiental d’aquesta opció envers la alternativa d’instal·lar renovables a Catalunya? S’ha validat que posar molins a 14km de la costa de Roses, a alta mar i ben poc visibles des del front marítim, generi més impacte que creuar tot el país amb línies d’alta tensió? L’anàlisi individualitzada de cadascun dels projectes renovables era un engany: la premissa que els projectes es poden executar, amb un determinat impacte ambiental i paisatgístic, o no executar, estalviant tot impacte, era mentida: no executar els projectes tenia l’impacte ocult d’empassar-nos unes quantes MATs creuant el país. Aquesta fal·làcia ha segrestat l’opinió pública i la classe política durant massa anys i ara possiblement sigui massa tard per corregir el rumb, evitar les MATs i posar-nos a desplegar renovables a tota velocitat sense dependre de regions veïnes.
Així les coses, la jugada enverinada del Ministeri és molt interessant. El Ministeri sap que aquestes línies d’alta tensió tenen un impacte elevat pel territori, i que resultaria més raonable i aconsellable haver desplegat una gran capacitat de generació renovable a Catalunya durant els darrers deu anys, tal com fixaven les fites europees que a casa nostra s’han incomplert àmpliament. Alhora, el Ministeri no pot fer res per corregir la lentitud administrativa catalana i les traves en la tramitació de projectes d’energia renovable dels darrers deu anys, i l’Estat Espanyol és en última instància responsable de que a tot el territori hi hagi una política energètica que encaixi oferta i demanda – altrament hi hauria problemes d’abastiment elèctric, és a dir, talls de llum. Per tant, coneixedors que a aquestes altures possiblement no quedi cap més remei que empassar-nos unes línies d’alta tensió de gran impacte, que són la pitjor opció de totes les que podríem haver triat, aprofita per posar sal a la ferida i forçar que hagi de ser la Generalitat qui triï entre gran impacte ambiental o oferta energètica insuficient.
La situació actual és el preu a pagar de nedar i guardar la roba durant tants anys. La falta de valentia política per afrontar els debats de cara, explicant a la ciutadania que les nuclears tancaran d’aquí no gaire anys i que cal cobrir aquest forat amb tecnologies renovables; que aquestes generen impactes però que l’alternativa és creuar tot el país amb línies d’alta tensió que probablement siguin més traumàtiques per tothom i entreguin la sobirania energètica a mans de tercers. Nedar i guardar la roba ha portat a que, un cop esgotat el compte enrere, la qüestió ens exploti a les mans i ens quedem amb l’opció més desfavorable de totes. Amb quants altres temes de l’agenda pública, a banda de la transició energètica, aplicarem la mateixa manera de fer?
