La demagògia acostuma a ser rendible per a qui la predica, però costosa pels qui en pateixen les conseqüències. Fent autocrítica, molt sovint no exigim profunditat en les solucions als nostres problemes, acceptant solucions simples a problemes complexos. De vegades fins i tot acceptem tenir problemes que no tenim perdent un munt d’energia a buscar-ne les solucions que no calen i, mentrestant, deixem que passin a un segon pla altres qüestions molt més urgents i rellevants.
Aquesta manera de fer política segueix la definició d’en G. Marx que deia que era “l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar-hi els remeis equivocats”. Quan observem la jornada laboral de 37 hores i mitja aquesta definició de fer política s’hi ajusta força.
Si pregunto a algú si vol treballar menys cobrant el mateix, rarament em dirà que no. Així doncs reduir la jornada sense afectació salarial és una cosa que en principi tothom trobarà bé. Ara bé, si li comento que potser perdrà la feina, perquè l’empresa on treballa no podrà assumir-ho, potser ja no ho troba tan bé.
Doncs el mateix ens passa quan, com a societat, acceptem el plantejament d’aquest tipus de polítiques, a curt termini, que senzillament busquen rèdits electorals sense pensar en les seves conseqüències en l’economia real, que es basa en les mipimes. Potser a curt termini tindrem uns treballadors satisfets i ens aplaudiran per la proposta, ara bé, si l’economia no funciona i les empreses comencen a anar malament, i fins i tot tanquen, potser aleshores ja no ens semblarà tan bé.
Quan es prenen decisions polítiques madures, el primer és entendre quins són els problemes urgents a resoldre. I, per tant, ens hauríem de fer les següents preguntes.
És un problema real el fet que els treballadors treballin massa hores? I si ho és, és un problema prioritari a resoldre immediatament? I si també ho és, quines alternatives tenim per tal de resoldre’l mentre aconseguim, alhora, millorar les condicions de la nostra economia productiva?
Les decisions es basen a saber prioritzar bé què cal resoldre i trobar possibles alternatives per resoldre-ho. I tot seguit examinar les conseqüències de cada alternativa. I una de les conseqüències més rellevants són els costos que tenen associats, a qui li tocarà assumir-los i si és just el repartiment d’aquests costos.
Per tant, ens hem de seguir fent preguntes. Qui paga aquesta disminució d’hores de feina, és a dir, sobre qui recau el cost d’aquesta millora? És justa i equilibrada aquesta demanda? I potser, abans de tot, és possible? I ho és en tots els casos, per tots els sectors i mides d’empresa? I respecte dels criteris de justícia, qui hi guanya i qui hi perd? En definitiva, entendre sobre qui recau la pressió de la mesura i la seva implementació.
Hem de demanar als nostres polítics que solucionin els reptes que ja tenim a la societat, i que impliquen ajudar les empreses a ser més productives, sostenibles i tenir una càrrega impositiva més adequada. Segurament allò que realment volen els treballadors és incrementar el seu poder adquisitiu i desenvolupar-se professionalment. I això és més probable que passi dins d’empreses més productives. I segurament això és el mateix que volen els empresaris, tenir empreses més productives i així, de manera realista, aconseguir millorar les condicions salarials dels seus treballadors.
Si algú proposés polítiques econòmiques en aquesta direcció en comptes de promocionar la dicotomia cada vegada més falsa entre empresaris i treballadors, tindríem una col·laboració sincera dins les empreses, doncs al final si demà tanquen no hi haurà ni empreses ni treballadors.
