En mesos recents, estem veient moviments en òrbita europea i espanyola per presentar canvis sobre finançament i regulació del finançament de mitjans de comunicació. Aquests moviments han coincidit amb la publicació d’un informe per part del think thank Espai Zero Vuit – on qui escriu aquestes línies en forma part i també és coautor del informe – sobre finançament dels mitjans de comunicació.
Aquest informe es construeix com un refinament d’un informe previ per part de l’Espai que explorava la possibilitat d’implementar a Catalunya una proposta que l’economista Julia Cagé havia plantejat per a l’ecosistema de mitjans francesos. De manera resumida, la proposta de Cagé proposava la creació de les societats de mitjans, un tipus de societat empresarial a mig camí entre la fundació i la societat de capital per accions. El punt clau és que les societats de mitjans de Cagé preveuen una diferència a la junta de l’empresa entre els vots de treballadors i usuarisdel mitjà en qüestió i el vot dels grans accionistes que inverteixen en el mateix mitjà.
Així, en el primer informe, la intenció era mostrar com el tipus d’entitat proposada per Cagé podia impulsar, també a casa nostra, un sistema de contrapesos entre l’administració pública, el finançament privat i una gestió comunitària de treballadors i usuaris que actuaria com a garant de la independència dels professionals de la informació.
Però al presentar la proposta inicial en públic, i després de diverses converses amb experts i agents rellevants del sector, vam trobar dues principals limitacions: en primer lloc, la majoria d’empreses de la informació existents a Catalunya són societats de capital i, segon, la falta d’incentius dels propietaris dels mitjans per canviar de vehicle jurídic i per cedir el control de les companyies a treballadors i usuaris. Per tant, en aquest nou informe, explorem amb més detall possibles opcions per superar aquestes limitacions.
Actualment, el finançament públic de mitjans de comunicació a casa nostra es vehicula de dues maneres diferents: primera, l’ús de la publicitat institucional (via licitació a terceres empreses i agències de comunicació) i els ajuts (mitjançant subvencions).
Com diem a l’informe, l’idea inicial era limitar el pes de l’arbitrarietat dels partits a càrrec de distribuir la publicitatcom un dels mecanismes per implementar el sistema de contrapesos entre administració, capital privat, i treballadors i usuaris. Per fer-ho, proposàvem retallar els diners públics dirigits a empreses del sector de la informació de manera proporcional al conjunt de bonificacions que obtindrien els grans inversors, a canvi que treballadors i usuaris guanyin més pes als òrgans decisoris però, en les converses que vam mantenir amb destacats agents del sector a partir de la publicació del informe, ens van fer notar que l’important pes de l’aportació financera pública podia ser un avantatge a l’hora d’assolir l’objectiu. L’administració pública pot utilitzar el valor de negociació que li dona la seva important aportació a les finances de les empreses dels mitjans de comunicació per així implementar propostes per garantir el dret constitucional a la informació a la ciutadania.
Així, sabent que les administracions tenen poder negociador, quin dels dos instruments disponibles – publicitat o ajusts – s’hauria d’ajustar per tenir més impacte en aconseguir els objectius de la proposta original? Doncs els ajuts, ja que la publicitat institucional té uns requeriments legals en matèria de política de competència i d’aplicació – la publicitat institucional es subcontracta a agencies de comunicació externes – més complexos que els que fan referència als ajuts públics. A més, la regulació referent als ajuts per a mitjans a Catalunya ja contenen clàusules relatives al contingut periodístic i a drets laborals, per tant, el procés d’expansió d’aquestes clàusules seria relativament senzill.
Respecte als canvis en l’organització de la propietat dels mitjans de comunicació per tal d’assegurar un major pes dels treballadors i dels lectors, assegurant aquests contrapesos que comentàvem al principi, trobem que l’actual llei de societats de capital ja recull la possibilitat que els estatus de la societat permetin una representació desigual entre vots i accions de la companyia, el que permetria l’establiment d’una representació més potent de treballadors i usuaris en la gestió de l’empresa.
En cas de trobar-nos amb empreses que estiguin configurades com a societat anònima, la llei també estableix diverses possibles solucions: per exemple, establir un límit al nombre de vots per accionista; permetre que fins al 50% de les accions no atorguin dret de vot a canvi d’un dividend més alt; introduir les accions de lleialtat – accions que doblen el seu valor després de dos anys -, o possibilitar valors nominals diferents entre tipus d’acció d’una mateixa empresa, sempre que es respecti la proporcionalitat entre aquests valors.
Com veiem, a partir de la publicació de l’informe, hem pogut explorar amb més detall com adaptar la proposta de Cagé a casa nostra i hem constatat que és ben possible implementar-la, tenint en comptes les limitacions particulars del sector català, amb mecanismes que ja es troben recollits en la llei i les competències actuals. Per tant, és només qüestió de trobar la voluntat política de fer-ho.
