Dins el Despatx Oval, els Estats Units encara són vius. Algú hi ha instal·lat un quadre de Lincoln, una M groga gegant, una foto de Tom Brady i una bandera amb barres i estrelles. L’home gran que hi passa els dies és fràgil, i el seu cor podria esclatar si algú l’excita massa. No pot assabentar-se que el seu imperi s’ha acabat; és un cadàver putrefacte que impedeix l’avenç humà i amenaça d’infectar-ho tot. La política internacional de Donald Trump revela que, com la Christiane Kerner de Good Bye, Lenin!, no sap en quin món viu. La promesa d’aranzels partia d’una ficció que part de la societat nord-americana s’ha autoconvençut que és certa: que encara són els amos del planeta. Que la paraula de Washington va a missa i que, si altres han crescut, és perquè ells ho han permès. Tornar a ser els enviats de Déu a la Terra després d’anys d’enfonsament, doncs, és una qüestió de voluntat política. Per tant, un home fort que es deixi de bajanades pot tornar al cim de la cadena tròfica internacional.
Quan un imperi està en decadència, es fa molt senzill veure els seus límits. Les seves aportacions comercials, militars, financeres, encara han estat importants per als seus aliats en els darrers anys. Però, per primer cop, tothom veu més verd el jardí del veí: Europa pateix una crisi sense precedents. L’Àfrica viu sota un paraigua molt més còmode, vermell i amb lletres estranyes. L’Amèrica Llatina està plena d’hereus de l’altermundisme, tot i els millors esforços de la CIA. Ningú no vol ser americà. I quan l’emperador decrèpit envia els guàrdies a cobrar delmes injustos, les viles es rebel·len. Els Estats Units ja eren una potència odiada, i amb això podien viure. No superaran, però, haver esdevingut inútils. A la casa dels fets consumats ja no hi ha prou bales per guanyar tots els debats geopolítics.
L’extrema dreta ja ho té, això: tots pensem que són més grans del que són de debò, i ells bé que se n’aprofiten. Preguntat per una remuntada èpica del Reial Madrid a la Champions, el lateral tricornista Dani Carvajal deia que els jugadors blancs no creien que podien guanyar, “però el rival sí que ho pensava”. Bona part del servilisme improductiu cap a Washington que ha condemnat Europa les darreres dècades sorgeix, precisament, d’un excés de respecte cap a l’enemic. D’un no voler despertar una fera que recordem implacable; però que ara va coixa, no veu amb un ull i respira malament si camina massa estona. Europa, el Canadà, Mèxic, la Xina… tothom pensava que els Estats Units remuntarien el partit, i per això jugaven amb por. El boig taronja i el seu butlletí oficial tuitaire, però, han demostrat que ja no els hi queden alternatives i que, de fet, l’opció preferida és viure sense ells.
El país dels fets consumats ha esdevingut una broma. La seu del poder occidental, un concessionari de cotxes amb errades de fàbrica. Trump fa por i crearà misèria, és clar; però Europa, la Xina i la resta d’antics aliats de Washington fan ben fet de no comprar les seves fanfarronades. Aranzel per aranzel, bravata per bravata. La condescendència de Macron i els 28.000 milions de Von der Leyen són els actius més valuosos que té la democràcia ara per ara. Quan el vaticà el va criticar pel seu tracte als catòlics russos, Stalin va preguntar, reunit amb el ministre d’exteriors francès Pierre Laval, allò de “quantes divisions té el Papa?”. La realpolitik del 2025 es pregunta quants diners té Trump; i dia rere dia deixa clar que no en té prou per recuperar el món perdut. Si es vol aïllar, que s’aïlli. Com diuen els castellans, tanta pau s’emporti com descans ens deixa.
