Aquesta setmana ha estat l’epicentre de les darreres protestes convocades als sectors de l’ensenyament i de la sanitat públics. Analitzades una a una, les reivindicacions dels dos col·lectius són del tot comprensibles. La sanitat pública arrossega encara els efectes d’una pandèmia que va causar un sotrac immens en tots els àmbits de l’assistència. L’ensenyament públic acumula dèficits que ja han esdevingut crònics. Els dos col·lectius exigeixen poder treballar amb unes condicions que asseguren unes prestacions a l’alçada de les necessitats socials que es generen.
En tots dos sectors conviuen una oferta pública i una de privada concertada que rep subvencions de la Generalitat perquè la combinació reflectesca la realitat social del país que s’ha anat articulant al llarg de dècades. En tots dos àmbits l’oferta pública i la privada sustentada pel suport públic configuren una realitat que els partits accepten o bé miren de transformar bàsicament per decantar-la més cap a la propietat pública.
Aquesta cohabitació de vegades grinyola, però bàsicament aporta més avantatges que defectes. Si la gestió pública haguera d’assumir ara mateix totes les iniciatives privades, el cost a què hauria de fer front seria d’una envergadura insuportable per a la Generalitat, que és qui en gestiona el model actual. Tampoc hi ha cap garantia que aquesta decisió acabara revertint en una millora per als usuaris. Més aviat els efectes que se’n derivarien podrien ser contraproduents. En tot cas, hi ha una acceptació general que el que cal és millorar-lo, aquest model, sense alterar-ne l’essència.
En el cas de la sanitat, a més, hi ha l’acceptació general -també política– que els agents privats assumeixen uns papers que són històrics i virtuosos.
El problema, al remat, no és tant de model, sinó de finançament. Encara que la Generalitat en els darrers exercicis ha anat augmentant les partides i el pressupost general tant en ensenyament com en sanitat, l’esforç fa curt. I fa curt, per exemple, perquè en el cas de la salut l’envelliment progressiu de la societat comporta un sobrecost que agreuja els dèficits acumulats. Una població gran requereix més atenció, més medicaments, més personal sanitari. Els percentatges del pressupost públic dedicat als dos sectors no són homologables amb les societats europees més avançades, però es podria fer la mateixa afirmació exactament d’altres àmbits també socialment crucials, com ara l’habitatge.
Tant en salut com en educació cal revisar el model actual -revisar-lo- i aplicar les reformes necessàries en les dues estructures per adoptar els canvis que permeten les noves tecnologies. Caldria buidar-ne també tota l’estructura burocràtica que decanta la inversió en un front, l’administratiu, que ha anat engreixant-se a costa del servei i l’atenció a la població. Aquestes decisions sempre són difícils de concretar, per defenses corporatives i inèrcies que no admeten cap reforma. Però cada dia aquestes inèrcies agreugen les tares d’un model que perd gradualment força i eficàcia.
I al final de tot plegat hi ha l’eterna i inamovible realitat: el dèficit en el finançament respon a un model de finançament autonòmic que les exigències dels partits catalans no han alterat davant la intransigència dels successius governs de l’Estat, que no volen inquietar gens els seus vivers de vot captiu.
