Durant un cert temps es va establir un còmput que comparava la quantitat de porcs amb la de catalans. La gràcia de la competició era determinar quins dels dos col·lectius sumava més membres. Quan es va diluir l’ocurrència guanyaven els porcs. Ara no queda clar. Potser empaten. En tot cas –i considerant les darreres i abundoses aportacions demogràfiques al país– és evident que l’equivalència entre els uns i els altres vol dir molts porcs. El costum ve de lluny. La carn de bacó era un recurs fàcil i habitual per alimentar les legions romanes i aquest consum va ser identificat durant l’edat mitjana com un senyal de tribu que diferenciava els cristians dels musulmans i dels jueus.
El 2024 les exportacions del sector porcí a Catalunya van suposar el 20 per cent del total de les vendes agràries –un percentatge que arriba al 60 per si es consideren només les càrnies– i les empreses que el comercialitzen van facturar més de 3.000 milions d’euros. No és arriscat afirmar, per tant, que el porc fa de pal de paller de la ramaderia catalana i que un terrabastall en aquest punt neuràlgic faria tremolar tota l’activitat productiva agropecuària.
Per això el brot de pesta porcina que s’ha detectat a l’entorn de la Serra de Collserola ha disparat totes les alarmes. Són molts milions i molts llocs de treball els que en poden quedar-ne afectats. En xifres més o menys redones, 5.475 granges es dediquen a la cria i a la venda de porcs. De mitjana, una granja de porquí d’engreix, a més del personal propi, dona faena a set treballadors indirectes: veterinaris, elaboradors de pinso, escorxadors, transportistes…
Malgrat que l’alarma que s’ha generat disgusta profundament els passejadors, els ciclistes, els boletaires i els badocs que es deixen caure cada dia per Collserola, prohibir-ne la circulació a les zones on s’han trobat cadàvers de senglars empestats és una mesura del tot justificada. En aquest sentit, no hi ha res a objectar. Més enllà de la discussió sobre si el president Illa hauria de ser a la fira de Guadalajara o en un lloc preeminent del comandament pesticida a Catalunya, tant el departament d’Agricultura com el ministeri espanyol del ram han reaccionat a temps i amb contundència.
La pregunta impertinent és si les mesures que han pres –incloent-hi la importació d’una dotació pel que es veu especialitzada en aquestes bregues de l’exèrcit espanyol– podran evitar la propagació de la malaltia. La pesta porcina africana és altament contagiosa i tant es pot encomanar als porcs de granja com als senglars. Fins ara els cadàvers afectats que s’han trobat pertanyen només al segon grup. Òbviament la situació faria un gir radical i es faria extremadament difícil si d’una manera o altra acabara afectant algun animal domèstic o de granja. Les mesures que fins ara han adoptat alguns països –com ara la Xina– on exporta Catalunya es farien molt més severes en aquest segon cas. Radicalment dràstiques. Per molt que es diga una vegada i una altra que aquesta pesta no s’encomana als humans encara que puguen consumir carn d’un animal malalt, l’extensió de la plaga seria un colp duríssim per a tot el sector, del qual trigaria anys a recuperar-se.
Arribats en aquest punt hi ha dues pregunten que planen sobre tota la qüestió. En primer lloc, si hi havia alguna manera d’evitar la dependència excessiva de la indústria agropecuària catalana respecte al porc. Concentrar tants recursos en un front només evidencia una fragilitat que ara es fàcil de denunciar però que òbviament és molt més difícil de resoldre. Ara, s’ha intentat? La indústria alimentària europea ha de passar per les baquetes d’una regulació immensa que n’assegura la higiene. Molta normativa en un sentit i poca planificació en l’altre. Diversificar més les opcions –per molt complicat que semble– podria reduir impactes com els que ara hem de patir.
Segonament, encara ningú ha explicat bé les dificultats que comporta controlar la població d’un animal, el senglar, que en les darreres dècades s’ha disparat. Ningú pot assegurar l’eficàcia d’un cordó sanitari com el que ara la Generalitat mira d’establir. Però sembla lògic pensar que seria molt més fàcil encerclar una població molt més reduïda d’animals en una àrea delimitada. Fa anys que assistim –amb més o menys diversió– a la proliferació de senglars que entren a les ciutats i s’alimenten sense vergonya en contenidors i papereres. No és resulta contradictori extremar el zel –com ha de ser– en la carn de consum humà i alhora permetre que una espècie bessona campe arreu descontrolada? Quants senglars hi ha per cada català?
Com sol passar, aquestes preguntes impertinents només es fan quan una crisi les fa inevitables…
