Fa aproximadament un any, compartia a aquest mateix espai una reflexió titulada Doblar l’ITP i altres demandes de la Jéssica. En aquella ocasió, als catalans se’ns va explicar que l’impost de transmissions patrimonials – el que aplica en una compravenda d’habitatge, sempre que no sigui d’obra nova – es doblava fins a assolir el 20% pels grans tenidors, un concepte que s’ha anat encongint a gran velocitat i ara ja defineix a tots aquells qui tenen cinc o més habitatges. Pels que no fossin grans tenidors, es definia un nou augment progressiu del 10% al 20% a partir dels 600.000€ de valor de l’habitatge, una xifra que lamentablement ja no correspon necessàriament a immobles de luxe a indrets com Barcelona. I per les entitats bancàries, passava del 3% al 20%, augmentant-lo gairebé un 700% i forçant als bancs a malvendre els pisos que sospitaven que serien objecte d’impagaments hipotecaris a fons voltor. Per posar-ho en context, l’ITP a la majoria de comunitats autònomes és del 7% – cas d’Andalusia, per exemple, mentre que a algunes, com la Comunitat de Madrid, és del 6%. Per tant, es va augmentar del 10% al 20% en molts casos a Catalunya, triplicant la resta de comunitats autònomes, perquè “era una demanda de la Jéssica”. La Jéssica Albiach, és clar: la representant dels Comuns, el partit que malgrat tenir 6 diputats dels 135 escons que hi ha al Parlament de Catalunya, aconsegueix imposar sistemàticament les seves propostes que tenen un caràcter propi molt marcat: cauen del no-res, ningú se les espera i a tothom li agafen per sorpresa per ser absolutament exagerades i desalineades amb la resta de comunitats autònomes, regions i, en definitiva, les societats occidentals modernes.
I, com tot allò que és sistemàtic, esdevé una vegada i una altra. També aquest any. Una nova negociació de pressupostos – que no sabem si tiraran endavant; de fet, és complicat que ho facin, però el canvi legislatiu ja està fet – i una nova ocurrència. La demanda de la Jéssica d’aquest 2026 és doble: per una banda, la qüestió de “prohibir la compra especulativa” d’habitatges; per altra banda, una confusió entorn de si ara és il·legal heretar més d’un habitatge (a banda del propi) a Catalunya sense posar-lo a lloguer al preu que digui el Sr. Illa o això encara es pot fer. Mentre esperem que els implicats aclareixin el perímetre i el redactat de l’assumpte de les herències i ens diguin exactament què haurem de fer amb elles a fi de suplir la inoperància del sector públic en la construcció d’habitatges de protecció oficial, tot el relatiu a l’anomenada “compra especulativa” està força clar. Es defineix la compra especulativa com aquelles operacions on es compra un habitatge per immediatament posar-lo a lloguer o venda, la qual cosa equival a limitar “de facto” la creació d’habitatges de lloguer només al lloguer accidental: per exemple, particulars que van comprar un habitatge a un indret determinat i, per motius laborals, s’han hagut de traslladar a un altre. Per tant, es prohibeix el que els anglosaxons anomenen “buy-to-let”: adquisició d’immobles sabent, en el moment d’adquirir-los, que es destinaran al lloguer. De fet, no es prohibeix sinó que es limita severament, forçant-ne el preu a un valor fora de mercat (per sota). No hi ha dades oficials sobre quin és el percentatge d’habitatges a Catalunya classificables com a “buy-to-let” respecte del lloguer accidental, però tenim prou elements per a sospitar que parlem d’un terç del parc de lloguer, aproximadament.
És a dir: la demanda de la Jéssica, que ha gaudit d’una ràpida drecera des de la idea fins a ser una norma en vigor malgrat representar a un 4,4% dels catalans en escons, consisteix a ventilar-nos un terç del parc d’habitatge de lloguer de Catalunya en plena crisi de manca de disponibilitat de pisos de lloguer. Tot plegat per una qüestió més dogmàtica que no pas fonamentada: evidentment no hi ha un patró pel qual els pisos de lloguer que han estat comprats per ser llogats siguin pitjors que la resta. I encara que fos així, sembla evident que un mal pis de lloguer encara és un pis de lloguer, i si el problema és que cada anunci d’Idealista rep 400 peticions (segons dades del portal, a Barcelona) potser no anem sobrats de pisos de lloguer. Però de fet, és igual: no hi ha hagut debat ni anàlisi rigorosa, perquè les demandes de la Jéssica senzillament s’accepten. En aquesta ocasió han tingut la deferència de teatralitzar uns informes d’experts, quatre: el Sr. Palomera – per sort, no s’han atrevit a posar l’adjectiu d’’independents’ darrere d’experts –, un jurista jubilat i un parell més.
Alguna aposta sobre quina serà la següent demanda de la Jéssica?
